la veu de l´alta segarra

L
es comarques en la República van tenir un procés de delimitació tan conflictiu com qualsevol intent d'organització territorial dels nostres dies. L'equip de Pau Vila va fer una enquesta a tots els ajuntaments però va acabar prenent com a principal referència els partits judicials, en part perquè si s'havien de guiar per les respostes municipals es formaven una pila d'unitats microscòpiques que no servien per organitzar el país. Els desenganys van ser múltiples, però mig segle després, quan la Generalitat actual va voler reprendre el tema, no va tenir document més acceptat i més consolidat (amb l'ajuda inestimable del pas del temps i del franquisme) que aquell mapa originalment tan contestat. La nova Generalitat va aplicar el mapa amb uns retocs mínims. L'animaven dues raons: per una banda, l'arquitectura profunda del país, a banda de l'àrea metropolitana, tampoc no havia canviat d'una forma radical; d'una altra, Jordi Pujol tenia pànic a les guerres de campanar i no volia donar esperances als insatisfets. Es van crear tres comarques noves, però l'Alta Segarra no en va ser una i va continuar a l'Anoia, una de les comarques que més feina van donar a Pau Vila. Però la gent de Calaf i els voltants sempre ha tingut la sensació de no ser al seu lloc. Ara, el sud de l'Anoia propugna el pas a una vuitena vegueria del Penedès; la part central, amb Igualada al capdavant, defensa la inclusió a la regió de Barcelona; i l'Alta Segarra defensa la inclusió a la Catalunya central. Com a conseqüència lògica, la part alta de la comarca sent que l'estan empenyent a demanar per força el que sempre ha volgut. La dinàmica oberta porta a una situació difícil de resoldre. Satisfer els tres desitjos és impossible fins i tot dividint l'Anoia i eliminant-la com a comarca, perquè Igualada quedaria com una illa. Tot un embolic que el Govern no pot deixar sense resoldre.