Tot és tan fràgil...

JAUME COSTA A
la gent que ens ha tocat viure en aquest món modern, dels avenços tecnològics, de la informàtica, els satèl·lits i de la globalització comercial. A aquest món que està ple de contrastos, desigualtats, bogeries i sobretot de contradiccions. Sí, sí, a nosaltres, que cada dia que passa sens està fent la pell més dura i sense que ens n'adonem, de mica en mica, ens anem fent més insensibles al que passa al nostre voltant. Nosaltres, que vivim immersos en una bombolla cada cop més individualista, afeixugats pels deutes... la hipoteca... el cotxe... les vacances... les modes. Nosaltres, que vivim en una societat per sobre de tot consumista, que és el món en el qual estem involucrats tant si ens agrada com si no. Cadascú de nosaltres pot deixar-se arrossegar més o menys. Això sí que és veritat. Però d'alguna manera tots hi estem enganxats. Som presoners del sistema. Un sistema capitalista que ens té lligats de peus i mans i d'on sembla que no podem escapar. Preval per sobre de tot el benestar i l'opulència, encara que això ens faci esclaus del mateix sistema, ens oprimeixi i no ens deixi respirar.
Aquests dies, mirant les imatges commovedores que emeten totes les televisions sobre el terratrèmol de Haití, per si encara no ho sabies, t'adones com n'es de fràgil tot plegat. Milers de persones han perdut tot el que tenien. Sí, ja sé que la majoria tenien molt poc, però és que, ara, no els queda res. En un moment van quedar presoners del seu destí, només perquè la terra es va moure sota els seus peus. Perquè a unes plaques tectòniques els va semblar de fer un moviment i desplaçar-se prou perquè es mogués tota l'illa un moment. Es parla de 150.000 morts. Quina bestiesa! Centenars de famílies destrossades, nens que s'han quedat sols en aquest món, gent que busca desesperadament entre la runa de la casa on vivia, a veure si encara hi ha algun supervivent. Sense aigua, ni llum, ni menjar... Amb la mirada perduda sense saber què fer ni a on anar.
No cal que us vagi recordant fil per randa el que aquests dies hem vist i ens ha commogut a tots. Imatges terribles que ens han arribat al cor.
Quin futur espera als que han sobreviscut a aquest cataclisme?
De moment, sembla que els governs dels països rics han pres consciència i s'han posat a ajudar amb els cinc sentits. El "primer món" (no m'agrada gens aquesta mena de qualificacions) està fent aportacions de tota mena per poder ajudar a aquesta pobra gent que ho ha perdut tot. Penso que això hauria de ser una ajuda continuada. Que no passi com altres vegades, que en un primer moment s'ajuda, però després, al cap d'uns dies, tot queda en l'oblit, i ja no se'n parla enlloc.
Quins collons! Nosaltres, els "d'aquí", afeixugats per totes les obligacions que hem adquirit, perquè el món de benestar que vivim ens arrossega cap allà on vol. Tenim molt més del que necessitem, i no en som gens conscients. I ells, els "d'allà", que intenten sobreviure sense tenir res, enmig del caos i la destrucció.
Si entenguéssim que la vida que estem vivint és molt, molt fràgil i que tot penja d'un fil molt prim. Si recordéssim més sovint que en un segon pot canviar tot el que ens envolta i perdre tot el que tenim (salut, familiars, amics...). Si fóssim capaços de pensar que cada dia que passa, encara que no ho vulguem, ens anem morint. Si de tant en tant anéssim recordant que aquí només hi serem una vegada. Sí! Una sola i prou. Potser, si féssim tot això, ens agafaríem la vida d'una altra manera, i trencaríem les cadenes d'aquest sistema que ens té agafats pel coll. Cadascú ha de viure segons les seves possibilitats, i si ho fem així ens sentirem més alliberats. Intentem viure més el dia a dia, sense tantes pretensions, ja que només hi serem un cop, en aquest món.