la decisió de procrear

Una persona aïllada pot malviure sense l'ajuda d'uns fills, gràcies a la pensió de jubilació, però la col·lectivitat no pot pagar el conjunt de pensions sense el treball del conjunt dels fills. La decisió de procrear és individual, però el seu efecte econòmic és col·lectiu

XAVIER DOMÈNECH D
èiem la setmana passada que, en tot temps i en tot país, els pares i els avis, quan s'han fet grans i no han pogut treballar, han viscut del treball dels fills i dels néts. Afegíem que aquest exercici assistencial s'havia fet habitualment, al llarg dels segles, en el clos de la família, i que ara es porta a terme en bona part en l'àmbit de la cosa pública (l'estat, la seguretat social...), sobretot a través d'un sistema de pensions que no és de capitalització (les cotitzacions d'avui paguen les pensions de demà), sinó de repartidora (les cotitzacions d'avui paguen les pensions d'avui). I això vol dir que si un dia hi ha més avis cobrant sense treballar que adults amb feina per cotitzar, els comptes no quadraran.
Les generacions passades, fins ben entrat el segle XX, eren plenament conscients d'aquest fet. Sabien que invertir per tenir, criar i educar fills era invertir en la pròpia vellesa i que (excepte en el cas dels prou rics per viure de renda), qui no tingués una descendència capaç de mantenir-lo s'arriscava a acabar la vida envoltat de misèria. L'aparició de la seguretat social va canviar aquest panorama: les pensions públiques convertien l'ajuda dels fills en certament útil, però cada cop menys indispensable... des d'una perspectiva individual. Des d'una perspectiva col·lectiva ja era una altra cosa. Una persona aïllada podia malviure sense l'ajuda d'uns fills, gràcies a la pensió de jubilació. però la col·lectivitat no podia pagar el conjunt de pensions sense el treball del conjunt dels fills. Ara bé: la decisió de procrear és individual, i en no ser percebuda com a personalment necessària, individualment hem decidit posar el fre a la natalitat del conjunt. La suma de les decisions individuals ens aboca col·lectivament a un futur ple d'ombres negres.
Per fer-hi front, de moment ens parlen d'allargar la vida laboral: dos anys més de cotització, dos menys de pensió. Ja s'ha avisat que la repercussió econòmica de l'invent és limitada. Per tant, si no canvia la tendència de fons, aquesta serà només la primera mesura dràstica. Les parelles en edat reproductiva caldrà que s'ho plantegin, no pas per solidaritat nacional, sinó per pur egoisme personal: pel camí que anem, les seves pensions seran ridícules, i tornarem a la situació de fa un segle, de manera que el seu benestar futur dependrà de la prole que engendrin ara.
... I també hi ha l'alternativa de crear molts llocs de treball perquè els ocupin immigrants joves que cotitzin per pagar les pensions dels propers anys, i que tinguin molts fills per pagar les de més endavant.