els fills de la postguerra

Les caigudes de la fecunditat són habituals en temps de crisi: quan la feina és precària, s'ajorna una decisió que implica despesa. Però si deixen d'arribar immigrants i es frena una natalitat que tot just havia començat a remuntar, tenim raons per preocupar-nos

XAVIER DOMÈNECH M
anresa ha frenat el seu creixement demogràfic perquè la crisi ha estroncat l'aixeta de la immigració. Si l'any passat no es va arribar a perdre població va ser perquè els naixements van superar àmpliament les defuncions; però de fet van néixer menys manresanets que l'any anterior. La paradoxa s'explica perquè el nombre de defuncions es va reduir encara més. Les caigudes de la fecunditat són habituals en temps de crisi: quan la feina és precària, es deixa per a més endavant una decisió que implica una gran despesa. Si deixen d'arribar immigrants i es frena una natalitat que tot just havia començat a remuntar, tenim raons per preocupar-nos (per dir-ho tot, també cal esmentar que l'any passat en van néixer més que dos anys abans).
La dada rellevant de l'any passat és la caiguda de les defuncions. Vuitanta menys que l'any anterior, i cent menys que dos anys abans. L'esperança de vida augmenta constantment, gràcies als avenços sanitaris i socials, però no a aquest ritme. És clar que un sol any, o fins i tot un parell d'anys, no són suficients per extreure grans conclusions generalitzables. La mortalitat d'un any pot dependre de factors tan aleatoris com la virulència de l'epidèmia estacional de grip, les temperatures de l'hivern, o fins i tot les de l'estiu. Les tendències, en canvi, sí que són previsibles a partir d'examinar les dates de naixement dels manresans.
L'esperança de vida a Catalunya està en els 81 anys. Com que això és una mitjana, que inclou els que moren joves, hem de fixar-nos en una altra dada: per als que compleixen els 80 anys, l'esperança de vida s'allarga fins als 89 anys. En la dècada que ara comença, arribaran als 89 anys els que van néixer entre 1921 i 1931. Van ser anys d'una certa prosperitat, i natalitat. Van passar la guerra però eren massa joves perquè els massacressin al front. N'hi ha uns quants, per tant. De fet, Catalunya va anar fent catalanets fins a les misèries de la postguerra, i això afecta els que ara tenen de 73 anys en avall. Les xifres més baixes es donen justament els primers anys després de la conflagració.
Aquests fills de la postguerra són els que han començat a arribar a la jubilació durant els darrers cinc anys. És un grup relativament poc nombrós. Els que vénen darrere seu, els que van néixer a partir del 1955, ja són molta més colla. Aquests arribaran a la jubilació d'aquí a deu o dotze (o quinze!) anys. Els catalanets que neixen ara es posaran a treballar a temps de pagar-los el funeral i les darreres factures d'hospital.