Sempre hi haurà lloc per al bon periodisme

Larra deia que el periodisme és defensar la veritat i el raciocini. Assimilar a aquest ofici els continguts vulgars i estridents que arrasen avui a la televisió, o la informació sense credibilitat del tallar i enganxar que es cola a través d'Internet és d'una simplicitat injusta. Això és espectacle o indústria de l'entreteniment, un opi intel·lectual que intenta aprofitar l'aparença de realitat com a ganxo, però mai periodisme seriós, per més que molts dels seus protagonistes proclamin el contrari. Si volem avançar cap a un món més culte i madur, davant de l'estupidesa televisiva i la superficialitat de la xarxa, cal retrobar-se amb la lectura. La millor informació i la que més indueix a la reflexió sempre entra a través d'una pàgina impresa. Un ciutadà ben informat pensa i és crític, els dos actes que enforteixen qualsevol societat moderna.
La cultura de la banalitat, en la qual la informació es confon amb l'espectacle i la intimitat i l'exhibicionisme es converteixen en notícia, s'ha fet un lloc en aquest segle. Un delinqüent groller per poc no arriba a Eurovisió. Denigra els espectadors, i la televisió i Internet l'eleven a fenomen de masses per uns quants gestos obscens i uns insults. Un grapat d'aprofitats s'inventa idil·lis, embarassos, matrimonis i ruptures per figurar en suposats debats importants, i cobren per cada intervenció generoses quantitats. Hi ha éssers intranscendents que les pantalles transformen en herois pel simple fet d'exhibir la seva ociositat, i d'altres que desvelen el més íntim o el més escabrós de la seva vida només per intentar fer-se rics i famosos a l'instant sense fer brot.
Però, què està passant perquè una fira de monstres i marginats siguin tractats com personatges famosos i respectables? El florentí Giovanni Sartori, premi Príncep d'Astúries, trobaria en l'Espanya d'avui uns quants exemples en els quals basar-se per corroborar la seva tesi de l'homo videns. Sartori sosté que els nous mitjans estan transformant l'homo sapiens, fruit de la cultura escrita, en una cosa diferent en què predomina la imatge. És el triomf del visual, del superficial, del passiu sobre l'intel·lecte, l'abstracció i la paraula. En aquest trànsit cap al videohome i la videocràcia, la incapacitat de raonar torna amorf el ramat, atrofia l'enteniment i idiotitza l'individu.
Els mateixos raonaments valen sense necessitat de forçar-los per jutjar la revolució digital. En la xarxa fa furor una superficialitat que deforma l'homo internauta. El nord-americà Nicholas G. Carr, expert en noves tecnologies, s'interrogava en un provocador article sobre si Google ens està fent tornar estúpids. "Internet", confessava, "està afectant la meva capacitat de concentració i d'observació. Llegeixo a salts, només aguanto uns paràgrafs. La lectura profunda que solia fer de forma natural s'ha convertit en un esforç".
Una bona part d'aquesta televisió que repudiem i en la qual no han d'educar-se les generacions del futur és, senzillament, una mentida. Un teatre, una representació fingida i preparada que busca de manera intencionada la cridòria i la disputa estrident per atreure l'audiència. I en aquesta xarxa, a la qual són tan addictes els nostres joves, cada vegada resulta més difícil separar la veritat de la falsedat. Les impostures es disfressen de notícia. Hi ha quantitat però no jerarquia. Els rumors s'eleven a la categoria de certeses. La informació veraç no es distingeix.
Francis Bacon, filòsof britànic, va escriure que la pólvora, la brúixola i la impremta són els únics invents que han canviat completament el món. La impremta va multiplicar el coneixement, el va generalitzar, va confrontar opinions i va estimular la crítica, ingredients que van contribuir a formar pobles més madurs i desenvolupats. Davant d'una televisió grollera i una xarxa sense credibilitat, té més sentit que mai defensar el valor de la lectura. Aquest debat toca molt de prop els periòdics, hereus diaris de la impremta, i el periodisme. I ho fa just en un moment confús en què apocalíptics i interessats competeixen per posar data de caducitat a la lletra impresa.
El director de The Wall Street Journal, Robert Thomson, resumia fa poc el panorama amb aquestes paraules: "sembla que els mitjans de comunicació de tota la vida estem predestinats a retirar-nos submissament a les prades per deixar pas a una nova generació d'intrusos internautes amb unes capacitats digitals més importants que la integritat periodística i amb un menyspreu del periodisme tradicional que només està al mateix nivell que la seva obsessió per aprofitar-se dels nostres continguts. Els periodistes tenen un paper important, cada vegada més".
El periodisme és inseparable de la recerca d'esdeveniments essencials i interessants. Als EUA hi ha estudis que demostren que la premsa escrita genera el 96% de les notícies d'elaboració pròpia. Les cadenes televisives i la xarxa només aporten l'altre 4%. El ciutadà que necessita sentir-se informat i demana més i millors reportatges, opinions i cròniques, és clar on els trobarà. Ni avui, ni demà, ni mai no és imaginable un periodisme sense periòdics, ni una societat sana que no en tingui. L'única cosa que pot fer desaparèixer el periòdic és el mal periodisme. El dilema no és si un canal en destronarà un altre, sinó la necessitat de refundar aquesta professió per servir millor el públic, per bandejar aquesta estupidesa i aquesta vulgaritat que grimpen per alguns mitjans.
Als professionals dels periòdics ens guia un únic afany, el d'oferir cada dia la informació més independent, fiable, precisa i completa que faci comprendre als lectors el seu entorn, el pròxim i el llunyà, els ajudi a extreure les seves conclusions i els converteixi, per això, en persones més lliures. Creiem en els periòdics, però per sobre de tot creiem en l'excel·lència d'una informació que ha de ser útil al públic lector. Per moltes formes sofisticades de comunicació que apareguin, sempre quedarà un lloc per al bon periodisme. I és aquí on volem ser.