Aficionats a llançar pedres

MARIA TORRAS Q
ui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra". Crec que aquesta és una frase que sonarà a molta gent, però, tot i que segurament tothom té clar què és una pedra, no sé si ens posaríem pas d'acord sobre què és un pecat.
Un pecat és una transgressió de la llei de Déu, però quan les persones intentem explicar les normes divines se'ns embolica la troca. Per intentar explicar-nos comencem a parlar de moral, sentiment de culpa, consciència, confessió, penitència i perdó; i per cadascuna d'aquestes paraules necessitaríem tot un dia.
Tampoc no pretenc pas fer un repàs als set pecats capitals: gola, luxúria, avarícia, supèrbia, peresa, enveja i ira. Us sona Seven? Si al final molts temes bíblics son recordats per pelis!
Passat l'equador de la quaresma, temps de camí cap a la Pasqua, tenim un tema més sobre el qual reflexionar: pecat-perdó. Necessitem trobar moments i llocs per parar i pensar, cal prendre consciència de les coses que fem malament (pensament, paraula, obra o omissió). Cal fer autocrítica interna dels nostres actes i decisions, per molt que puguem progressar adequadament, si us plau, si, més que arribar a Ítaca, cal aprofitar el camí, siguem conscients que sempre necessitem millorar.
A d'hinduisme el pecat és una falta que crea un mal estat de karma. I quantes vegades després d'haver-la fallat no ens sentim malament? Sabem que ho podíem haver fet d'una altra manera que segurament hauria anat millor. És un bon exercici poder dir en veu alta: "L'he fallat, ho sento". Això implica, clar estar, un comentari sincer i la voluntat de no tornar-hi. Això és la confessió.
I si algú que us estimeu molt us diu això de cor, què fareu? Doncs la imatge és l'abraçada del Pare al Fill Petit, i això és el perdó.
Podem resumir les lleis de Déu en dues: "Estima Déu sobre totes les coses i els altres com a tu mateix". No estic parlant de pecats capitals i venials... De vegades som nosaltres mateixos que ens compliquem molt la vida.
Quan ens examinem a nosaltres mateixos acostumem a ser més benvolents. Quan es tracta dels altres sempre és més fàcil començar a llançar pedres. Per exemple, després de les nevades i la incompetència general, segur que a més d'un se li va acudir de llançar algun ou o algun tomàquet (i potser amb motius, oi?!). Podem agafar el sentit literal: perquè al segle XXI, en la defensa de la dona i dels drets humans, no fem res i continuem deixant que existeixi la lapidació de dones en molts països? Però també el sentit figurat, perquè tenim tanta afició a "carregar-nos tothom?" Sempre en tenim motius: "mira què m'ha dit, mira què no m'ha dit, mira què ha fet, mira amb quina va..." Us sona d'alguna cosa? A tota societat hi ha coses ben vistes i coses mal vistes (com la dona acusada d'adulteri de l'Evangeli), però comencem per nosaltres!
Potser hauríem d'intentar, com Jesús, escoltar una mica més, intentar comprendre, perdonar, respectar l'altre i estimar una mica més. No som nosaltres qui hem de jutjar qui ni per què. En comptes d'això podríem pensar, per exemple, quants malalts hem visitat últimament, a quants veïns hem preguntat si els calia alguna cosa aquests dies de neu, a quins avis hem escoltat, quant temps hem perdut amb la família i amics... "On són?". La vida és un seguit de preses de decisions que tenen conseqüències. El dia 25 d'abril tu decideixes i Manresa decideix, però cada dia és cosa teva, tu decideixes si vols intentar viure més feliç amb tu mateix i amb els altres, o no. I això sí que ho podem resoldre entre tots. Ara falta, però, que realment vulguem fer-ho.
I si ho preferiu podem agafar la frase de sant Pau: "estima i fes el que vulguis". Doncs això, deixem de llançar pedres i estimem-nos una mica més!