Caixa Girona obre camins

LLUÍS PLANAS Encara que el decidit canvi de trajectòria emprès pel consell de Caixa Girona té causes molt profundes i potser més socials que econòmiques, un ràpid repàs de les condicions de finançament bàsic pot mostrar que l´opció de la fusió amb Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu, si bé legítima, no era indescriptiblement engrescadora. L´oferta del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària suposava emetre participacions preferents gairebé al 8% i a retornar en un màxim de cinc anys.

Cal recordar que Caixa de Girona ja disposa de participacions preferents, 50 milions d´euros, perpètues i amb uns tipus d´interès que actualment no arriben, ni de bon tros, a la meitat del proposat pel FROB. Si, a més, les ponderacions de la fusió es basaven més en els imports globals de les inversions creditícies que en la disponibilitat de recursos propis, l´atractiu de l´alternativa oferta només podia, en tot cas, disminuir.
Més important que el finançament ja emès o el que podria representar el FROB, és l´obtenible via mercat. En aquest sentit, el ràting de les entitats és essencial, i la resposta de les agències a la proposada fusió havia estat molt tèbia, més enllà del llenguatge políticament correcte: el RUR (Rating Under Revision) atorgat a les caixes implicades ho evidenciava. Si es té en compte l´important pes que atorga Fitch al suport institucional a les entitats a l´hora de valorar-ne la solvència, la desconcertant primera nota desqualificant la decisió del consell i atribuïda a fonts de la Generalitat per part de l´agència Efe té una gravetat que no s´escapa a ningú. En cap país civilitzat promoure dubtes sobre el futur de les entitats financeres que prenen decisions que no els agraden no forma part de les competències dels ministeris ni departaments d´economia. Cal reconèixer que després de gairebé 24 hores, la nota va ser matisada per un comunicat oficial, sec però molt més ortodox.
El fet de mantenir la capacitat de finançament bàsic no garanteix el futur de cap banc o caixa. Després d´emprendre les accions necessàries per mantenir el ràting i d´ampliar una via de captació de fons propis que en els darrers anys havia estat ben reeixida, caldrà centrar-se en els territoris i en els àmbits d´actuacions més propis i rendibles.

Els recentment presentats resultats del 2009 mostren la clara necessitat de redefinir les polítiques de negoci, ja que si bé els 17 milions de benefici han estat possibles per l´obtenció de 33 milions en resultats d´operacions financeres alienes a l´activitat creditícia, és fàcil entendre que aquesta aportació excepcional no pot ser la base de l´èxit dels comptes cada any.

En un article recent (Princeton, gener 2010), Alan S. Blinder recorda que els bancs petits no suposen risc sistèmic per al conjunt del sistema i defensa una clara actuació per part de la Reserva Federal tendent a preservar aquestes entitats en benefici de l´estabilitat global del sistema financer americà. En contrapartida, proposa que els bancs centrals tinguin un paper de supervisió microeconòmica d´aquestes entitats.
Blinder és partidari d´un doble nivell: marcar una clara política macroeconòmica que emmarqui l´actuació de les grans entitats i regular-les per evitar-ne creixements desmesurats (too big to fail) i, a la vegada, controlar la microgestió dels petits bancs locals, orientant-los envers aquell tipus d´operacions que no els crearan problemes.

Si bé el mercat propicia la concentració bancària, el regulador està interessat a mantenir la competència, diversificar els riscos del sistema i evitar la creació d´estructures oligopolístiques que, a més a més de perjudicar consumidors i empreses, poden caure en la temptació de sentir-se i actuar com a entitats invulnerables.

Molt probablement les idees de Blinder són aplicables al nostre país. Un pacte a dues bandes entre el supervisor i les petites caixes territorials pot ésser molt útil per a ambdues parts, sempre que les petites caixes admetin sotmetre´s disciplinadament a unes limitacions ben definides que impedeixin aventures amb un final incert.

Encara que és molt prematur per esbrinar clarament el futur de Caixa Girona, poden intuir-se algunes decisions estratègiques que poden obrir camins en moments de gran incertesa. No es tracta tan sols que Caixa Girona tingui el suport de la institució que la va generar, sinó que es pacti amb altres administracions unes regles de joc que permetin tant la manifestació de la voluntat autònoma de la caixa com la seva submissió a les limitacions, regulacions i recomanacions respecte com ha de desenvolupar la seva activitat.