Crisi social i emergència educativa

LLUÍS SEGUÍ I FERRAN RIERA E
n tots els àmbits de la nostra societat, des de la família fins a la política, passant per l'educació, tots percebem els efectes d'una forta crisi, i sovint no sabem identificar-ne l'origen. Som capaços d'assenyalar el que no ens agrada de la nostra societat, però difícilment els millors analistes saben encertar en el diagnòstic. Molts indiquen que es tracta d'una crisi econòmica, i d'altres amb més recorregut assenyalen que potser també moral. Però ambdues afirmacions queden curtes. És una crisi més profunda, una crisi d'educació. I l'educació ens interessa a tots, perquè a través d'ella es construeix la persona, i per tant la societat.
Quan diem que la crisi és d'educació no pretenem ser originals. Ja fa temps que des de diversos àmbits s'està donant aquest diagnòstic sobre la situació social que vivim. Però no és suficient, ja que el que acaba sortint als mitjans de comunicació és sempre anecdòtic: el canvi al calendari escolar, la sisena hora, etc. I així, cada cop que es publica un informe sobre la situació de l'educació a casa nostra -PISA, Bofill-, esdevé tema de debat i portada dels diaris durant una setmana, i després cau en l'oblit, ja que sempre trobem coses més urgents i importants de què parlar. Amb més mitjans que mai, amb més i millors possibilitats per a tots, els resultats són decebedors, però això no és capaç d'engegar un debat autèntic i seriós sobre el tema.
Ja fa temps que persones molt autoritzades en el tema, com la catedràtica sueca Inger Enkvist -que va venir personalment a Catalunya per intervenir en el debat parlamentari de la LEC fa uns mesos- denuncien la mentida del discurs i de la discussió oficials sobre educació. En el seu magnífic llibre La educación en peligro, Enkvist repassa tots els tòpics de l'educació contemporània a través d'estudis seriosos sobre els resultats de diverses reformes educatives arreu del món, i demostra com la ideologia pedagògica i la política s'han aliat per mentir sobre aquests resultats alhora que dificulten cada vegada més tota iniciativa no estatal en el tema educatiu. I és que quan regna la mediocritat no es volen alternatives visibles que posin en evidència el que està passant.
Llibertat per educar, llibertat per construir una societat millor, no són sinònims de planificació política, sinó més aviat són una apel·lació a la subsidiarietat, a la lliure iniciativa social que vol educar i que deixa espai a aquells agents socials que saben fer-ho, tot recolzant les diferents iniciatives que mostren capacitat i eficàcia enmig del naufragi de tants projectes i promeses incomplertes. L'emergència de la situació que vivim exigeix una resposta a l'alçada del problema, no una nova mentida ni una mitja solució que endarrereixi les coses.
Per aclarir-nos: quan diem que la crisi que vivim és sobretot una crisi d'educació, volem dir concretament que potser per primer cop una generació no és capaç d'educar la següent, no és capaç de transmetre-li allò per lo que val la pena viure. La traditio -allò que els pares deixen en herència als fills perquè té un valor- es trenca. Això és un fet: cada vegada més famílies reconeixen que no saben com educar els seus fills, o bé accepten clarament el seu fracàs. Així, a l'escola se li demana més que mai, en un moment en què ella tampoc no sap com afrontar el context que li toca viure.
Òbviament l'escepticisme general i el nihilisme regnant a la nostra societat hi ha tingut molt a veure, però hi ha d'altres factors. Tothom veu la desfeta del jovent, la manca d'horitzó, el fracàs de la família i de l'escola com a transmissors de valors, però ningú no sap què fer davant això. Aquest punt queda per a un proper article.