E

l 21 de gener passat, una cinquantena de musulmans van manifestar-se pels carrers de Manresa perquè volien votar a les eleccions de l'Associació Cultural Islàmica tot i que no n'eren socis. Eren, en canvi, fidels habituals de l'oratori de l'Aranya, gestionada per aquella entitat. Es tractava d'un afer intern de l'oratori, però els manifestants volien que l'Ajuntament hi intervingués, de manera que la marxa va acabar a la plaça Major, amb pancartes plenes d'exigències cap al govern local. Aquest, amb bon criteri, va decidir que no s'havia de ficar en un embolic d'aquestes característiques.

Aquell episodi em va fer pensar com n'és, de difícil, la separació entre les esferes política i religiosa, i fins a quin punt la que s'ha aconseguit en una part del món occidental és una raresa. Al llarg de la història, estats i esglésies han mantingut unes relacions de simbiosi molt intenses, i sovint han estat la mateixa cosa: dels divins faraons al diví August, i dels califats a les repúbliques islàmiques, passant pel fet que encara avui el rei d'Anglaterra és, formalment, el cap de l'Església anglicana. El papa de Roma coronava emperadors i els reis imposaven papes a Roma, i si Franco decidia bisbes, també l'estat francès intervenia en els seus. L'aplicació estricta de la sentència evangèlica: "doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu" és cosa d'aquest segle, i només en una part del planeta.

Els manifestants de Manresa demanaven a l'Ajuntament dues coses perilloses: que es fiqués en afers interns d'una entitat privada, i que s'emboliqués en la disputa entre fidels d'una confessió. El consistori va evitar tots dos perills i en va quedar al marge. Ara, a Sant Vicenç de Castellet, els grups polítics dubten sobre la conveniència d'intervenir en els problemes in-terns que passa la comunitat catòlica, on el nou rector sembla haver provocat un gran malestar i una profunda divisió, que ha transcendit al conjunt de l'opinió pública. El conflicte té conseqüències que superen els límits estrictes del col·lectiu de fidels, perquè el patrimoni i activitat de la parròquia són importants en qualsevol poble de Catalunya. Però travessar la ratlla que separa els dos universos -els que simbolitzen la casa consistorial i el temple parroquial- és un risc que cal valorar amb molta cura, perquè aquesta mena de viatges poden ser d'anada i tornada: qui intervé pot ser intervingut, i a qui demana li poden demanar. L'Ajuntament santvicentí ha de rumiar si té ganes de deure favors a l'actual bisbe de Vic.