A

ixí era, a principi dels cinquanta i als ulls del pintor De Soto, la terrassa del bar La Lluna de Berga.

Fins a mitjan segle passat els cafès tenien els encisos, ja perduts, de la clientela fidel i de la tertúlia com a ritual indispensable. A casa nostra, recordem, el Patronat, literari i levític, el Casino, elegant i aburgesat, Ca la Porrera, de tafurs i comercial, i uns quants més.

Al bar La Lluna li pertocà jugar, als anys de la postguerra, per vocació pròpia, el paper de cafè de moda dels berguedans, especialment a l'hora del vermut dominical. El públic, divers i multicolor, des de la família impecablement empolainada a la saludable gresca de la comunitat gitana, passant per artistes, militars i guàrdies civils.

Amenitzat sovint per improvisats pianistes, i als estius, a la terrassa, pel Trio Bergium fent-nos reviure les obertures de Bohemio o de Lohengrin, constatem que l'ànima motriu d'aquella oberta i multicolor cafeteria fou el seu propietari, senyor Jaume Freixa, emotiu, estimulant conversador i, quan calia, prestidigitador, imitador, músic i cantant de tangos.

Darrere la pàtina festívola del bar La Lluna de la postguerra, però, s'ocultava una realitat que ni el més despietat policia ni el més conspicu dels falangistes de la fidel clientela no haurien gosat mai sospitar.

El cas és que durant els anys 1942 i 1943, quan el general Petain lliurà el territori francès a les tropes nazis, el cafè esdevingué trampolí d'evasió de fins a 87 persones, entre adults i infants, la majoria jueus, que fugien del terror hitlerià a través de les xarxes pirinenques d'evasió de refugiats.

Fou el berguedà Josep Ester i Borràs, Minga, qui, a través d'una tercera persona, comptà per a aquesta generosa i arriscada missió a la nostra ciutat amb els serveis de Jaume Freixa, amb qui col·laboraren la seva muller, Teresa Casamartina, i els germans d'aquesta, Ramoneta, Claustre, Maria i Sebastià, així com l'Assumpció, esposa d'aquest darrer.

Guiats des de França pels contrabandistes, els exiliats arribaven de nit al segon pis del bar, des d'on eren acollits i distribuïts entre els familiars. De nit en Jaume els conduïa, per Pedret, a l'estació de tren de Cal Rosal i, d'allí, la Ramoneta s'exposava a acompanyar-los a Barcelona i lliurar-los al Consolat Britànic, des d'on emigraven a Portugal.

La Ramoneta és avui l'única supervivent d'aquells fets, respecte als quals la família guardà el més absolut mutisme durant molts anys i que avui recorden fills i nebots, amb profusió de detalls mereixedors de més d'un article.

Quan Ciceró afirmà que totes les coses fingides duren poc i cauen com les fulles seques, no pensava, segur, en gent com aquell senyor de Berga, il·lusionista, imitador, músic i cantant de tangos.