É

s curiosa la mania de molta gent de demanar trencaments a determinats partits, com a mostra de fermesa, coherència o estimació al país. Aquest és el cas de la nova onada de peticions de creació de grup parlamentari del PSC al Congrés de Diputats o de votar diferent del PSOE en qualsevol de les iniciatives parlamentàries. Semblaria que només amb un trencament de relacions el PSC podria demostrar la seva valentia o la seva independència.

Trobo lògic que siguin els partits a l'oposició, o aquells amb poca força a Madrid o aquí, els que propugnin aquesta batalla. Una ruptura entre els dos partits, és evident que els faria a tots dos més febles, tant a Catalunya com a Espanya. I és que molts obliden que bàsicament, en política, el que es dirimeix és un model d'esquerres o de dretes. Després pot haver-hi matisos a una banda o l'altra, però ara i aquí podem veure que a les properes eleccions autonòmiques, estatals o municipals, el que hi ha en joc són les polítiques progressistes o les conservadores.

I els socialistes encapçalen el model d'esquerres. I tots els guanys a nivell social han vingut sempre de les esquerres. I preservar-los no serà fàcil si es capgiren resultats i els partits conservadors arriben al govern. Es pot criticar l'acció de govern socialista, però ningú no pot negar les conquestes obtingudes a nivell de llibertats individuals i col·lectives, com el dret al matrimoni de parelles del mateix sexe, o, abans, el divorci, el dret a l'avortament, els drets laborals, la cobertura universal en matèria de salut o d'escolarització, i fa ben poc, el dret a les prestacions socials. Podríem continuar amb un gran nombre d'altres drets, impensables fa ben pocs anys, i que no haurien arribat amb governs de dretes.

I aquestes conquestes només es poden preservar si les forces progressistes es mantenen en el govern o tenen prou representació a tots els nivells per paralitzar modificacions cap enrere.

Tornem, doncs, al principi i parlem de la relació entre PSC i PSOE. A cap dels dos no li interessa un trencament o un allunyament en les relacions, perquè l'un enforteix l'altre, i el treball conjunt ha estat positiu al llarg dels darrers 30 anys. És millor influir des de dintre, que no pas fer-ho des de fora. Representa, això, una dependència del PSC respecte del PSOE? Hi ha una interdependència, basada en la confiança mútua i el treball conjunt. Ha funcionat raonablement bé sempre, amb les lògiques discrepàncies en múltiples temes. Lògic i raonable. I resulta curiós que els més insistents a demanar la ruptura siguin CiU. Precisament una coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya, i Unió Democràtica. Dos partits independents que cada dos per tres passen per crisis i discrepàncies més fortes que entre el PSC i el PSOE.

Per què, doncs, tanta pressió al PSC ? Molt fàcil, la unió fa la força i la desunió crea feblesa. Seríem ben poc intel·ligents de caure en la temptació de trencar, quan el que s'ha d'aconseguir és millorar la sintonia i acostar posicions en aquells temes més delicats i difícils. Ara pensem en l'Estatut o la renovació del Tribunal Constitucional, però podem transposar-ho a d'altres. Que ningú no esperi que el PSC faci un pas tan poc intel·ligent com aquest. Amb un mapa polític tan trossejat com el que tenim, només faltaria anar en direcció contrària a la unió de forces i l'obtenció de majories suficients per formar governs.