La darrera tricolor

HISTÒRIES DE CATALUNYA L´11 d´abril de 1814, pel tractat de Fontainebleau, Napoleó signa la rendició i marxa cap al seu desterrament suposadament definitiu a l´illa d´Elba.

Un any abans, després de la catastròfica retirada de Rússia i de la pèrdua d´una armada enorme de més de mig milió de soldats, Napoleó encara havia assolit algunes victòries a Alemanya. En concret, el 2 i el 20 de maig de 1813, a Lützen i a Bautzen, respectivament. Tot i així, la sort estratègica de la guerra estava decidida a favor dels aliats que, aquell estiu, havien reunit diversos exèrcits amb un total de gairebé un milió de soldats, enfront d´uns pocs centenars de milers en el bàndol napoleònic. Ningú no s´havia estranyat massa, doncs, de la decisiva victòria aliada a Leipzig, en l´anomenada "batalla de les nacions", disputada entre el 16 i 19 d´octubre de 1813.

Malgrat aquesta derrota que s´acabaria demostrant decisiva, Napoleó encara va poder resistir en el poder durant el llarg hivern de 1813-1814, fins que, a la primavera següent, tot es va precipitar. Primer, amb la signatura del tractat de Valençay que reconeixia Ferran VII com a rei d´Espanya (10 de desembre de 1813); i, poc després, amb la pau general i la renúncia a l´imperi (signada a Fontainebleau).

A aquestes alçades, doncs, les unitats militars napoleòniques es rendeixen a tot Europa i arreu s´arria la tricolor francesa (blau, blanc i vermell), que tenia el seu origen en el procés revolucionari iniciat el 1789. En realitat, però, no és exactament a tot arreu, atès que, com a mínim, hi ha una excepció ben coneguda. De fet, durant algunes setmanes, els napoleònics mantenen el control d´algunes ciutats catalanes i, molt especialment, de Barcelona. Tant és així que, quan Ferran VII arriba davant de la capital del nostre país procedent de l´exili, els soldats francesos no el deixen pas entrar. I el nou monarca ha de passar del Besòs al Llobregat pels peus de Collserola, observat pels soldats des de les muralles i pels ciutadans des dels terrats barcelonins.

Els napoleònics no abandonen la ciutat fins a la nit del 28 al 29 de maig de 1814, quan ja feia un mes i mig que ja s´havien rendit a tots els racons d´Europa. De tal manera que Catalunya és l´últim lloc on oneja la bandera revolucionària que havia fet tremolar tot el continent. I alguns catalans, que fins aleshores havien lluitat amb totes les seves forces contra aquell símbol, aviat coneixeran el terror imposat per les tropes de Ferran VII.