E

l que semblava inviable uns anys enrere, i fins i tot fa pocs mesos, s'ha fet realitat en un temps rècord. Estic parlant de la fusió de caixes d'estalvi. Tots recordem velles converses, alguns rumors periòdics, alguns contactes que després tothom negava, i declaracions segons les quals totes es veien grans i fortes per continuar operant indefinidament.

Doncs bé, quan la gana colla, o quan les coses van malament, és lògic que els vells conceptes s'adaptin a les noves circumstàncies i tothom es posi al dia. La major part de les caixes catalanes ho ha fet, i tot indica que les que han quedat fora s'hauran d'espavilar ràpidament si no volen quedar desfasades i en perill.

Queda clar que, en un món global, la mida sí que importa. El rutinari funcionament ha de donar pas a actuacions innovadores, capaces d'afrontar la competència d'entitats cada vegada més grans i més connectades amb l'exterior. Val més tard que mai, i tot sembla indicar que s'han fet els deures en el moment oportú.

Voldria també comparar aquesta via de sumar per créixer i per defensar-se dels competidors, per defensar l'estructura política que tenim, i la necessitat d'enfortir la realitat europea.

Malgrat totes les dificultats i les campanyes disgregadores, dutes a terme des de fa anys per polítics d'aquí a Catalunya i per altres de fora, en una batalla que s'autoalimenta, queda clar que només una Europa forta ens pot defensar de les onades desestabilitzadores, en tots els àmbits i nivells. Què seria de nosaltres sense l'existència de l'euro? O com seria aquesta crisi sense la relació d'uns països i altres, sota el paraigua de la UE?

És cert que s'han comès un gran nombre d'errors, al llarg dels darrers anys, en l'establiment i manteniment de les relacions Catalunya-Espanya, però ben poc intel·ligent seria proposar trencar-les per quedar sols. La soledat mai no ha estat bona, i menys en temps de turbulències, com aquests.

El President Montilla està fent un excel·lent paper, movent fitxes noves, proposant canvis importants, en les regles de joc, i donant protagonismes a d'altres forces polítiques, en comptes de recloure's en les forces pròpies. D'una altra manera haguessin anat les coses si en el passat els grans temes de país s'haguessin consensuat entre les forces polítiques catalanes, anant a Madrid de forma conjunta i no individual.

Ara, contemplem un espectacle ben complicat i inusual. El President de la Generalitat proposa una acció conjunta amb el cap de l'oposició, i aquest el rebutja, o se n'escaqueja. Sorprenent. Molts discursos excusatoris, però cap alternativa. Governar és decidir, i ara toca prendre decisions importants. Qui no ho faci, en patirà les conseqüències.

I tornant al principi, la realitat al final sempre s'imposa. Ho ha fet en el tema del mapa de les caixes d'estalvi, i ho farà en l'encaix Catalunya-Espanya. Viurem encara situacions delicades i contraposades, però l'estratègia del President Montilla té una bona base per aconseguir salvar l'Estatut, i crear una nova base de relacions entre tots plegats.

Unir forces per ser més grans i més forts. I exigir enfortir la UE, com a fórmula segura per afrontar els reptes futurs. Ja s'ha perdut massa temps a dissenyar les estructures comunitàries, ara convé posar-les en funcionament.