E
l govern local de Sant Vicenç de Castellet intermediarà entre els qui se senten hereus de l'associació d'enterraments de la població i els actuals responsables de la parròquia, que també volen ser-ne hereus, que diuen que també se senten legitimats per ser-ho. L'enfrontament per l'associació d'enterraments és només una de les tantes friccions en què viuen l'Església i el poble de Sant Vi-cenç des que el bisbe de Vic va decidir trencar el tranquil tarannà de la parròquia i col·locar-hi material d'alt risc d'explosió: el sacerdot David de Vargas. Els antecedents parlaven dels problemes que havia tingut per allà on havia passat, però la tossuderia de l'amo que s'estima més confiar en els seus fidels seguidors que en els bons operaris (encara que no siguin els més bons ni els més ben qualificats) va portar Romà Casanova a confiar en De Vargas. De la presència d'aquest peculiar rector a Sant Vicenç n'han sorgit dues faccions de catòlics: els que s'hi oposen i senten amb ràbia com la impotència els venç i no poden treure qui els ocupa la rectoria, els espais eclesiàstics i el missatge religiós; i els seguidors, a cegues, del capellà actual, que també n'hi ha, perquè això del catolicisme sempre ha estat divers (més que no pas plural). Si a Sant Vicenç es pogués imposar un debat de la raó, n'hi hauria prou de fer seure els uns i els altres i buscar una solució conjunta que passi, per exemple, perquè en aquest tema ningú no pugui ficar mà a la caixa, ja que el diner és llaminer i desperta, al mateix temps, moltes gelosies. No té sentit que hi hagi dos grups que s'encarreguin de procurar per com enterren els seus morts. Tenir aquest tipus d'associacions era una manera de no agreujar en el camp econòmic el mal tràngol que ja es passa per la desaparició dels éssers estimats en el terreny sentimental. Posem pau entre els qui no haurien de fer mai la guerra.
