A
questes darreres dues setmanes Grècia també és actualitat per la voluntat de suprimir municipis. Dins el paquet de mesures urgents de política econòmica adoptades a Grècia, com a exigència de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional, amb l'objectiu de retallar la despesa pública i evitar la fallida del país, el govern del primer ministre socialista, Iorgos Papandreu, ha presentat al Parlament un projecte de llei de reforma de l'Administració local grega. El pla s'ha batejat com a Pla Cal·lícrates, en grec Kallikrates, que pren el nom simbòlic d'un dels arquitectes de l'acròpoli d'Atenes, del segle V a.c. El Pla Cal·lícrates inclou una reorganització territorial, una reducció dràstica del nombre i del personal dels ens locals, i en el fons es vesteix amb un discurs que vol evitar el "clientelisme polític" i la corrupció també present a l'Administració local grega.
Grècia té una superfície de poc més de 130.000 km2 (unes quatre vegades Catalunya), amb un fort component d'insularitat, i una població d'11,2 milions d'habitants. L'Estat grec es divideix en 13 regions (periferiarquies) subdividides en 51 prefectures (nomos) que, al seu torn, es divideixen en 147 províncies (eparquies). A escala local, Grècia, que l'any 1997 ja va executar una reforma del mapa municipal reduint molt el nombre d'ens locals, té dos tipus d'entitats segons la població censada: per una banda, hi ha els demos (ciutats de més de 10.000 habitants; n'hi ha 228) i, per l'altra, les comunes o comunitats (entre 300 i 10.000 habitants; n'hi ha unes 806). A Catalunya, si féssim aquesta distinció, dels 947 municipis, 119 pertanyerien a la primera categoria i 828 a la segona.
El Pla Cal·lícrates proposa reduir les 1.034 entitats locals a només 370 municipis "forts i efectius", prenent com a referència el model escandinau de grans municipis. També ha entrat a l'agenda del mateix pla, i és, per tant, objectiu del govern, la dissolució de les 2/3 parts dels 6.000 organismes i empreses municipals que en depenen, així com una dràstica reducció de càrrecs polítics i de personal. Tot apunta també a la creació de dues grans regions metropolitanes, a Atenes i a Salònica. De moment, el govern grec ha evitat publicar el mapa de municipis que proposa suprimir, tot i que l'associació més representativa de municipis grecs, KEDKE, ja ha manifestat la seva oposició al pla i als objectius del mapa municipal. A escala supramunicipal, s'albira una resolució tant o més dràstica que la municipal i d'entrada el pla anuncia l'abolició dels 51 nomos, una mena de prefectures, i de les 147 eparquies, amb un abast geogràfic similar a les províncies, tot i que els àmbits competencials són diferents dels de Catalunya. Entre l'Estat i els ajuntaments només quedarien 13 regions (periferiarquies), amb presidents escollits i competències descentralitzades més àmplies i amb certs recursos fiscals (per exemple, per gestionar una part de l'IVA), en paral·lel a les 7 demarcacions territorials de l'Administració de l'Estat per a l'exercici de competències estatals, com és ara immigració o medi ambient.
A Catalunya el debat sobre si hi ha o no municipis sobrers també ha apuntat ja amb arguments tan aviat epidèrmics com d'aferrisat i racional antagonisme. És indiscutible que la realitat municipal de Catalunya és rica, variada i sobretot massa minifundista, però també ho és que el rol vertebrador que fan els governs locals difícilment pot ser suplert per una altra entitat no local. Per garantir el mapa municipal català com el coneixem avui és indefugible pensar una nova planta competencial que atribueixi competències mancomunades o de prestació supramunicipal. De fet, la llei impulsada pel departament de Governació i Administracions Públiques, la Llei de governs locals de Catalunya, que no es podrà aprovar aquesta legislatura, tracta aquest punt com a mecanisme per fer dels serveis prestats uns serveis més econòmics, més eficients i que no se superposin entre ens de naturalesa diferent.
En definitiva, garantir el mapa i el nombre de municipis de Catalunya, amb crisi econòmica o sense, exigeix indefugiblement encarar les atribucions competencials: establir un cert criteri economicista com a principi inspirador. Altrament, també haurem de recórrer a un Pla Cal·lícrates a la catalana, un Pla Gaudí o com en vulguem dir, amb conseqüències sens dubte molt més dràstiques.
