Com es fa un bisbe

MN. JESÚS HUGUET L
a llei no pot ser més concisa: "El Summe Pontífex nomena lliurement els bisbes, o confirma els elegits legítimament (cànon 377.1)". Però, com podeu suposar, el Papa signa, però no escull. Estaria ben arreglat! Qui els escull?
Cada bisbe, o els bisbes d'un territori junts, poden presentar els seus candidats. Sembla que els darrers anys tots els bisbes que s'han fet a Catalunya havien estat presentats pel cardenal emèrit de Barcelona, Ricard M. Carles. Com més influència tingui un bisbe, més fàcilment pot fer prevaldre el seu candidat. Però les ternes es fan a Madrid. Durant tot aquest temps les ha fet el cardenal Rouco, segons sembla, amb predomini sobre el mateix nunci. A Roma, la Congregació corresponent, anomenada Congregació per als Bisbes, li aprovava la terna i el Papa signava.
Però, últimament, sembla que les coses se li han complicat, al cardenal de Madrid. Les seves pretensions topen amb l'oposició del secretari de la Congregació, l'exnunci Monteiro, que no s'hauria emportat gaire bon record de Madrid. El resultat, 7 diòcesis vacants, 6 amb problemes d'auxiliar, sense comptar les que, com Solsona, esperen el relleu.
Com es pot veure, el panorama és més aviat desolador i eriçat d'intrigues. I el perfil dels bisbes designats, des de fa una sèrie d'anys, com escriu el director de la revista Vida Nueva, és ben definit: "conservadors en l'aspecte dogmàtic, dialogants amb una cultura determinada, amb un cert gust estètic i amb una profunda fidelitat, sense racons foscos en les seves biografies i garants d'una pastoral de conservació".
En una entrevista a Religión Digital, el teòleg González Faus arriba a dir unes paraules molt dures: "L'Església està nomenant avui els seus bisbes en contra de l'evangeli".
La veritat és que durant segles i segles, més de mil anys, no hauria estat així: "Qui ha d'estar al capdavant de tots ha de ser elegir per tots", deia el papa sant Lleó. I sant Cebrià: "El poble té el dret de poder elegir bisbes dignes i de recusar els indignes". Encara a principi del segle XV, el concili de Constança ordenava que "cada església i cada col·legi i comunitat elegeixin el seu propi prelat". Les reserves papals es van introduir a final de l'edat mitjana per impedir la intromissió civil.
L'excusa que se sol donar és que en l'Església actual, nombrosa i plural, es fa molt difícil trobar la manera de canalitzar la participació directa de la comunitat diocesana. Però sí que es podrien i s'haurien de tenir en compte, com demanen 677 fidels de Bilbao en una carta adreçada al nunci Renzo Fratini, els òrgans de corresponsabilitat de la diòcesi, mentre fossin suficientment representatius.
El que és intolerable és que es vulgui imposar, com s'està fent, un bisbe rebutjat o no acceptat per la comunitat diocesana. "Ningú no sigui donat com a bisbe a aquells que no el vulguin", proclamava el papa sant Celestí I. És el que està passant en aquests moments a la diòcesi de Bilbao, vacant des del trasllat del bisbe R. Blázquez a Valladolid, a la qual es vol imposar, contra la voluntat dels diocesans, l'auxiliar Mario Iceta, que de seminarista va renegar del seu seminari i no ha exercit mai de capellà a la diòcesi. I fa ben poc que es va fer el mateix a Sant Sebastià amb el successor del bisbe Uriarte, José Ignacio Munilla. I així podríem parlar de Coire (Suïssa), Brussel·les, etc.
Però no cal anar tan lluny. Tothom sap que d'un temps ençà, a l'Església catalana hi ha hagut una sèrie de bisbes que no han estat pas gaire ben rebuts. A Solsona, fa un any que estem esperant el relleu del bisbe Traserra. No en sabem absolutament res. Perquè es veu que no hi tenim cap dret.