fidelitat i estimació al seu país

JOAN SOLER I GOLOBART V
a néixer fa seixanta-dos anys, un set de maig, i ja de petit va evidenciar unes qualitats emotives i unes necessitats tendencioses que l'encaminaven cap al món de l'art, de la sensibilitat extrema i d'una plenitud espiritual que la vida terrena sempre li ha negat. Presoner d'unes circumstàncies no desitjades va viure amb la projecció d'un artista compromès deixant anar un entreveure, molt de tant en tant, de la seva angoixa i el seu fatic. Eren els temps de la duresa, de la incomprensió i de la intolerància a tot allò que sortia dels paràmetres morals establerts per les circumstàncies.
A dinou anys, per primera vegada, va exterioritzar públicament el seu talent innat. Va ser a Terrassa quan, guitarra en mà, va començar a desglossar tot el ventall de poesia i música que l'ha acompanyat sempre. He comentat alguna vegada el meu dubte: és un músic que posa melodia als seus versos, o un poeta que posa lletra als seus acords? El que és segur és que ha representat, a escala nacional, el baluard, o un dels més importants, pel manteniment de la nostra identitat i incisiu a l'hora d'esquivar corrents contraris emparats amb l'excusa d'un estat monolític. En l'àmbit personal, ha estat l'acompanyant constant de les nostres vides. Els que l'hem seguit de sempre no ens podem fer una idea d'un enamorament, d'una alegria o d'una tristesa, sense la cançó que va embolicar els nostres sentiments, i encara ho fan, malgrat la seva retirada, ara fa tres anys.
Conscient, com pocs, que després de quaranta anys era el moment d'encarrilar els seus esforços en una altra direcció, va fer el concert de comiat al seu poble, allà on va néixer, demostrant, una vegada més, fidelitat i estimació al seu país, a la seva terra i a les seves arrels. No desvinculat del món de la música, a vegades produeix i assessora noves veus, noves esperances i noves ganes de lluitar per uns esdeveniments que encara no han arribat. Una mica sí que l'hem fregat amb la punta dels dits, però com diu ell mateix: "No és això, companys, no es això...". Actualment viu en una part del país, que li té robat mig cor. A Porrera, el poble de la seva mare, les vinyes, que també anomenava en una cançó, són la seva distracció i el seu capteniment.
Els que l'estimem vam rebre la notícia de la seva retirada com un cop molt fort, una sotragada que consideràvem injusta i somniàvem amb el seu retorn. No podria estar sense pujar a un escenari després de tant de temps de quasi no baixar-ne, però efectivament, i per desgràcia nostra, en Lluís Llach i Grande, com sempre, es manté fidel als seus principis i les seves decisions. Ahir vaig escoltar una entrevista que li feien en una emissora d'àmbit nacional, i amb una veu més pausada i madura, mostrava la seva alegria amb la vinya, els raïms i els ceps. La seva felicitat és la nostra i les seves cançons no són nostres, som nosaltres mateixos, que ell ens va ficar en la seva obra. Lluís, gràcies per tot i sigues feliç. T'ho mereixes.