el fracàs de castelldefels

Alguna cosa no funciona quan desenes de persones salten alegrement a les vies d'una estació que no coneixen. És senyal que determinades aptituds socials no han estat prou ben ensenyades. I si qui educa és tota la tribu, aquest fracàs és també de tota la tribu.

XAVIER DOMÈNECH A
l'estació de Renfe de Manresa hi ha una andana secundària que des de fa molts anys es connecta amb la principal per un pas inferior. Però quan hi arriba un tren de doble composició, la majoria de viatgers de la part davantera caminen fins a l'extrem, passen per davant del comboi aturat, i travessen les vies per anar més de pressa. Per aquella banda d'estació només hi circulen els trens de Lleida, que són pocs (sis per dia) i lents, de manera que el risc és mínim..., o això anirem pensant fins al dia que algú prengui mal, per qualsevol raó. Perquè quan es posa el peu en una via per la qual circulen trens, el risc sempre és present. Tanmateix, fins ara no ha passat mai res, i els viatgers travessen rutinàriament les vies manresanes amb sensació de plena seguretat.
La mateixa plena seguretat que devien sentir els passatgers de Rodalies que la nit de Sant Joan van travessar les vies de l'estació Platja de Castelldefels. Allà també hi ha un pas subterrani, però era l'hora de la revetlla, desenes de milers de persones volien celebrar-la a la platja, i per això d'aquell tren en van baixar molts més viatgers del que és habitual. Diuen que tres-cents. El pas inferior es va col·lapsar. I algunes desenes de viatgers no van tenir espera. Van saltar a la via, i llavors va arribar un tren directe a tota velocitat, i la resta ja la coneixen. Després, una viatgera plorosa es queixava: "ningú no ens va dir que anava a passar aquest tren".
Probablement, la majoria de les víctimes desconeixia que per aquella estació hi passaven, al cap del dia, setanta trens directes a tota velocitat: de mitjana, un cada quart d'hora. Segurament, ho desconeixien perquè la majoria no hi havien estat mai abans, i van donar per fet que el desconegut és inofensiu. La humanitat s'ha passat segles desconfiant del que no coneix, i en només unes dècades hem arribat just al contrari: a la convicció que podem tirar pel dret perquè mai no passa res, i si passa la culpa és del govern, el que sigui, que no impedeix la temeritat.
Alguna cosa molt profunda no funciona bé quan desenes de persones salten unes andanes de tres pams i mig d'altura per travessar alegrement les vies d'una estació que no coneixen. Quan passa això, cal sospitar que la prudència, la responsabilitat, la reflexió prèvia a l'acció, l'avaluació de riscos, l'autocontrol en moments d'eufòria... són aptituds socials i de convivència que no han estat prou ben ensenyades. I si qui educa és tota la tribu, aquest fracàs és de tota la tribu.