La fi de Convergència, tal com la coneixem

ADAM MAJÓ GARRIGA C
onvergència i Unió no és l'únic partit d'Europa que fa campanyes electorals basades en el nacionalisme, en l'afirmació nacional, tant per explicar quin és el projecte col.lectiu que s'ofereix com per amagar els interessos que hi ha darrere les seves propostes polítiques. Si seguiu les eleccions diverses que es fan pel continent veureu que gairebé tots els partits que aspiren a guanyar, tant si es diuen conservadors com socialdemòcrates, utilitzen el nom del país en el seus lemes, no estalvien banderes en cap dels seus actes públics i apel.len, constantment, al nosaltres nacional. En el que sí que ha quedat més sola CiU és en la utilització del terme nacionalisme, una expressió que a Europa ja només manté la ultra-dreta però que aquí encara té una significació de construcció nacional, com en el segle XIX, i d'alliberament, com en els processos de descolonització; circumstància que s'explica, evidentment, per la incompleta evolució del projecte nacional català. Però Convergència no només ha basat el seu discurs en la nació, en el fer país, sinó que ho ha combinat amb la implicació directa en un altre projecte nacional, l'espanyol, per al qual pretenien un estat més o menys modern i integrat a Occident. Aquesta esquizofrènia, la de ser alhora Bismark a Espanya i Bolívar a Catalunya, ja la va intentar Cambó, però és a Jordi Pujol a qui millor li ha anat gràcies a la seva habilitat i carisma i, sobretot, al fet que sortint del franquisme gairebé tot estava per fer. Qualsevol nova competència o iniciativa que prenia el govern de la Generalitat era un pas endavant amb relació al desert d'on proveníem i, alhora, modernitzar l'Espanya autàrquica i casposa del moment tampoc no era tan difícil. Es tractava de vendre responsabilitat, per poder influir a Madrid, i practicar l'estratègia del peix al cove, per aconseguir eixamplar l'autonomia sense qüestionar la subordinació prevista en la Constitució del 78.
Però tot això ja és història. L'autonomisme ha arribat al seu límit i les competències que ara caldria assolir són les que afecten el moll de l'os de l'estat, tant en el terreny simbòlic, com econòmic o de representació internacional. L'ambigüitat calculada del projecte convergent, que, com les bicis, s'aguantava mentre anava endavant, ha arribat al límit de les seves possibilitats. Si a la tardor guanyen les eleccions al Parlament hauran de decidir-se i optar per un dels dos únics plantejaments que hi ha actualment sobre la taula: o ser una simple regió del regne d'Espanya o un nou Estat independent amb totes les conseqüències. Una cruïlla, la que ara se'ls planteja, de la qual difícilment sortiran sencers.