Les flors del mal

ORIOL JUNQUERAS I VIES El 23 de juny de 1857, Charles Baudelaire publica Les flors del mal. Un llibre que, en principi, s'hauria d´haver anomenat Les lesbiennes o Les limbes. Aquesta obra esdevé el referent d´un nou moviment cultural conegut com a "simbolisme" i és la responsable que el seu autor sigui conegut amb el sobrenom de "el poeta maleït".

En aquesta primera edició, hi trobem un centenar de poemes repartits en cinc grups, titulats: Spleen i ideal, El vi, Flors del mal, Revolta i La mort. En canvi, en la segona versió (1861), hi manquen sis poemes censurats per ultratge a la moral pública i se n´hi afegeixen trenta d´agrupats en una nova secció, Quadres parisencs. I, finalment, en la tercera i definitiva edició, publicada ja pòstuma (1868), hi trobem uns cent cinquanta poemes, incloent-hi els sis censurats i un nou grup, que havia estat publicat originalment a Bèlgica sota el títol Les brases.

En el pròleg, format per deu quartets de rima consonant i titulat –significativament– Al lector, Baudelaire ens introdueix en el seu món creatiu, tot assegurant que l´ésser humà és roí i pervers. I, de fet, després d´haver tastat tots els pecats, en un intent de trobar consol a la buidor de la vida, l´home es precipita en l´insondable abisme de l´avorriment i del tedi. Fins al punt d´esdevenir simples titelles, els fils de les quals són moguts per un Satanàs omnipresent: "C'est le Diable qui tient les fils qui nous remuent!".

En concret, cadascun dels apartats de l´obra descriu alguns dels camins que l´autor intenta explorar en el va intent de trobar sentit a la vida. Primer, en la bellesa, en l´erotisme i la sensualitat d´un món de drogues i de prostitució. Després, en la ridícula sofisticació de la vida urbana. Més tard, en el vi que Déu ens ha ofert per ofegar –sempre massa breument– el dolor de viure. Posteriorment, en l´aparent major puresa i sensibilitat del lesbianisme. I, fruit de la constatació de la tristesa de la condició humana i de la injustícia social, critica Déu i lloa la figura de Satan. Finalment, reivindica la Mort com l´únic veritable consol que ens allibera del fàstic de viure.

D´alguna manera, potser podríem afirmar que es tracta d´una obra amb un contingut recargoladament romàntic i amb una finíssima expressió clàssica. El 1886, en el Manifest literari, Jean Moréas defineix el simbolisme com "l´enemic de l'ensenyament, la declamació, la falsa sensibilitat, la descripció objectiva" i assegura que "Charles Baudelaire ha de ser considerat com el veritable precursor del moviment actual".