XAVIER DOMÈNECH
E
ls tòpics no ens ajuden a entendre les coses sinó a empassar-nos les narracions, que no és el mateix. Arran del més gran embús de la història de l'automobilisme, amb més de cent quilòmetres de llarg i una dotzena de dies de durada, s'ha insistit fins la sacietat que fets com aquest qüestionen el rol de la Xina com la segona economia del planeta. I que això demostra els peus de fang del segon país més ric del món. Atenció: anem a pams.
Amb els seus 1.339 milions de persones, la Xina és el país més poblat del món. Un de cada cinc habitants del planeta resideix a la gran república asiàtica. El segon lloc l'ocupa l'Índia, amb 1.184 milions. Estats Units és el tercer, amb 310 milions. I el Japó, del qual parlarem tot seguit, és el desè país, amb 127 milions d'habitants.
Els darrers càlculs indiquen que el Producte Interior Brut (creació nacional de riquesa) més elevat del món el continua produint els Estats Units, amb 14 bilions de dòlars l'any passat. (La Unió Europea ha calculat que, junts, els seus 27 membres sumen un PIB encara més gran). La notícia és que el segon lloc ja no l'ocupa, com fins ara, el Japó, sinó que ha estat superat per la Xina; tots dos estarien entorn dels sis bilions. Ara bé: què té d'estrany que un país amb deu vegades més habitants produeixi més riquesa que un altre deu vegades més petit? El significatiu és que només aconsegueixi igualar-lo o superar-lo lleugerament.
Potser la Xina és més rica, però els xinesos, de mitjana, són encara deu vegades més pobres que els japonesos. I quan la població d'un país és pobra, no serveix de gran cosa dir que el país és ric perquè la pobresa mitjana es multiplica per molts milions d'unitats. Tenir el segon PIB absolut és un privilegi molt relatiu quan s'ocupa el lloc 84 en PIB per capita, per sota d'El Salvador. Un país de 1.339 milions d'habitants pot fer molta força, però si la immensa majoria d'aquests habitants produïen ben just l'indispensable per cobrir les seves necessitats, el més normal del món és que la xarxa de carreteres presenti un estat general força precari, més enllà de les obres emblemàtiques executades en algunes ciutats-aparador.
Xina tot just comença. Per poc que s'hi esforci, escurçarà distàncies en riquesa per capita, i per poc que les escurci passarà al davant. És el que tocaria si tots els habitants del planeta gaudissin d'una riquesa similar, i la globalització té, entre molts altres, un efecte de vasos comunicants que facilita moviments d'anivellament. Això sí: aixecant moltes onades.