S

ota aquest lema tan clar i punyent va tenir lloc a la Bodega Andalusa de Manresa una nova sessió de Tapes literàries, amb la presència de la poeta, mestra i activista cultural cubana Marlene Denís. Com en la cèlebre cançó Cuando salí de Cuba, fa alguns anys Marlene també va deixar enrere cases i cors, amb el regust amarg d'un exili perpetu, foragitada d'un paradís perdut molt abans de ser-ne expulsada. Perquè Marlene va gosar tastar i compartir la fruita prohibida de l'arbre que, plantat per José Martí, proclamava que la llibertat és el dret que tenen les persones de pensar i actuar lliurement, i de parlar sense hipocresies. És per aquesta raó que, tot i haver estat considerada patrimoni cultural, Marlene va ser parametrada (eufemisme de prohibida) i declarada persona non grata, circumstància que l'any 1998 va obligar-la a sortir precipitadament de l'illa caribenya amb prou temps per evitar la presó, que encara avui pateixen nombrosos intel·lectuals amics seus.

Aquesta poeta, capaç de convertir el dolor en un clam d'esperança, només tenia catorze anys quan va estrenar-se com a mestra al capdavant d'una aula amb més de seixanta alumnes, alguns dels quals eren més grans que ella. Va fer classes d'humanitats a primària, va participar en l'educació de joves conflictius i exercí de treballadora social a la presó de l'Havana. Tot i que l'ensenyament l'apassionava, després d'innombrables rebel·lies davant imposicions vergonyants (linxament de companys, obligació d'aprovar el cent per cent de l'alumnat, etc.), Marlene va renunciar a vendre's la consciència per un plat de frijoles.

Va ser aleshores quan, arran de l'obtenció d'un premi de poesia, que va rebre de mans de Raúl Rivero, va participar en la fundació dels tallers literaris de l'Havana, on els artistes compartien tinta i te, literatura, música i pintura, fins a altes i lliures hores de la matinada. Però la llibertat, a Cuba i malgrat els cuba-libres, té un preu: el silenci, la presó o l'exili. I Marlene, compromesa amb la paraula sense màscares i la poesia indòmita, va haver de triar el camí de l'exili per, paradoxes de la vida, poder dir amb veu ben lliure, quinze anys després del seu darrer recital, "bajo el brazo he traído la nostalgia del océano". Sota el cel de la Bodega, la brisa d'uns versos dignes de figurar en totes les agendes escolars: "No aceptes el aplauso resignado del destino / no seas tú quien ponga el luto cuando pasas./ Álzate en los brazos de la vida / rebélate, coge tu estrella y avanza".