El Perdiu, a Sant Domènec, un cafè dels d'abans, amb un taulell llarg entrant a la dreta i moltes ganes de fer vermuts. La Gens que J'Aime, una mica més amunt, on hi havia hagut l'hostal Sant Domingo, un bar amb pretensions, amb un senyor que posava música, adolescents que ens hi passàvem la tarda i senyores que feien un tallat. El Waly-hay (o una cosa així), al Puigterrà de Baix, ambient hawaià!, poca llum, sofàs i còctels volcànics amb bengales incloses. La Granja, davant del Pius (aleshores l'insti nou), cigarretes a 10 pessetes, pega dolces i olor de fregit que t'emportaves posada. El Vicente, al carrer de la Mel, famoses patates braves. La Quadra, al carrer de Magraner, darrere El Sielu, carns a la brasa, peluts i un nom que sí que feia la cosa. El Bitxus, al Talamanca, bar de dia, inicialment, i bar de nit, nit, durant molts més anys. Un d'aquells llocs on et prohibien anar. El Salón Deportivo, als Esquilets, space invaders, futbolins, un soterrani per jugar al billar i un senyor amb cara de mala llet que bescanviava monedes de cinc duros. El Racó del Diable, amb un dimoni dibuixat al rètol, a la Muralla de Sant Francesc, molt més inofensiu del que el nom podria suggerir. Las Cuevas del Burrito, una mica més amunt però en un altre moment, a mesura que baixaves les escales desapareixien les ordenances, bona música, riscos excessius. La Vinya, al carrer de Viladordis, llarg mostrador a l'esquerra, dòmino i ambient de poble. El Kung fu, davant la sala Loiola, un quinto ràpid abans d'entrar al cineclub. El Deportivo, al carrer Cirera, gran nom, immillorable servei, morro de porc i partits del Barça. L'Antiguo Bar Sacramonte, a l'entrada del carrer del Camp d'Urgell, a tocar de la plaça Gispert, vins a trenta pessetes. El Berna, després Marsupilami, després Bonrollo, després Refugi i ara buit i abandonat a causa de la mala planificació municipal, parets de pedra i volta de canó, sofàs per magrejar en un principi i, després, concerts en directe quan a Manresa ningú no feia concerts en directe. La Gavina, al Barreres, tapes gallegues, preus gallecs i condicions d'higiene poc homologables. La Parrilla, on ara s'entra a l'aparcament dels Quatre Cantons, dues portes, barra d'alumini en forma de V i poca cosa més. El Sevilla, al Camp d'Urgell. El Magraner, al carrer del mateix nom. El Happy Night (uf!), al carrer de Cantarell. I el Txokoa, que ara ha tancat definitivament, cares llargues darrere la barra, macarrons, tetris, discos, conspiracions en veu alta i una taula llarga on no sabies mai al costat de qui acabaries. Sense rumiar-hi gaire sóc capaç de recordar més de 20 bars de Manresa que ja no existeixen. Fa pensar.
