Reforma (euro) Constitucional

FRANCESC MARFÀ I JOAN CONTIJOCH La discussió existent sobre la modificació de l'article 135 de la Constitució, que sobtadament ha desaparegut de manera molt ràpida del mapa mediàtic, ha deixat de banda diversos aspectes que entenem que no hauríem d'oblidar.
En primer lloc, cal recordar que en l'actualitat gaudim d'una llei d'estabilitat pressupostària, aprovada l'any 2001 i l'última modificació de la qual va ser promulgada l'any 2007, que estableix clarament que, amb conformitat amb l'article 149 de la Carta Magna, el marc de l'estabilitat pressupostària de l'Estat i de les Administracions Públiques es va configurar amb caràcter bàsic.
La realitat d'un Estat descentralitzat va fer que s'hi establissin mecanismes d'estabilitat de les administracions públiques territorials i dels seus sectors públics, es potenciessin els principis constitucionals de solidaritat, cooperació, coordinació i lleialtat recíproca i s'establissin unes regles i uns límits de despesa. Així mateix, cal recordar que l'any 1992 el tractat de Maastricht va establir el famós límit del dèficit públic del 3% per a les economies de la zona euro.
Dit això, queda clar que disposem d'un panorama legislatiu prou imperatiu per fer els deures, però resulta que les lleis espanyoles estan per incomplir-se (sense conseqüències) i que els límits establerts per Europa també s'infringeixen conjuntament per la majoria d'estats i de forma continuada.
Ara, resulta que dos dels països incomplidors (França i Alemanya) han decidit de manera unilateral, obviant la resta d'Estats europeus, que incloure l'equilibri pressupostari dins del "marc constitucional" de cada país és la solució als nostres problemes.
Des de la nostra perspectiva de juristes, ens agradaria plantejar la següent analogia entre la situació actual del país i l'estat d'un potencial morós per comprendre de forma senzilla el significat d'aquesta reforma, la qual es podria resumir de la següent manera: 1. Quan el potencial morós no paga se li reclama el deute, primer de bones maneres i després exigint garanties. 2. Quan el deutor està en una posició molt feble, al final, el creditor (els mercats) imposen una sèrie de garanties -pignorar, hipotecar, etc.-, i tot i així el creditor no sap quan arribarà a cobrar. Doncs bé, a l'agost, abans de començament de curs, ens va fer la sensació que els dos partits majoritaris van tancar un "acord" sobre les garanties amb els creditors.
La garantia atorgada en aquest cas no la dóna la hipoteca o la peça sinó que ve de la Constitució, requeriment establert i exigit de forma unilateral pel creditor. Per això, la nostra pregunta és saber si a la resta de deutors europeus se'ls "obligarà" a donar el mateix tipus de garanties.
El canvi de cartes és simple, renúncia de sobirania a canvi d'una bufada d'aire i de marge temporal d'incompliment, ja que els límits de dèficit estructural entraran en vigor a partir del 2020. La Constitució espanyola va ser promulgada l'any 1978. En aquell moment Espanya no era a la Unió Europea, i mitjançant la Carta Magna es va establir en el seu article primer que "Espanya es constitueix com un Estat social i democràtic de Dret" i afegeix també que "la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat". La reforma textualment introdueix el següent: "L'Estat i les comunitats autònomes no podran incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts, si s'escau, per la Unió Europea per als seus Estats Membres".
Doncs bé, no només apareix per primera vegada en el text constitucional una menció a la Unió Europea, sinó que la Unió Europea pot decidir sobre el dèficit estructural de la totalitat de l'Estat espanyol i tot això sense que el "poble espanyol" hi tingui res a dir, ja que suposem que, com que era agost, estava de vacances.