D

ivendres es va presentar a Manresa l'Assemblea Nacional Catalana, i el cert és que va omplir el teatre Conservatori. Hi van parlar Josep Camprubí, en nom de Bages per la Independència; Valentí Junyent, alcalde de Manresa; Josep Maria Vila d'Abadal, president de l'Associació de Municipis per la Independència; i Pere Pugès, membre del secretariat nacional de l'ANC. També s'hi va estrenar la Coral per la Independència. Tot plegat, una bona vetllada independentista.

I doncs, voldria consignar almenys un parell de qüestions de l'acte. L'una, la primera i més noticiable, la protagonitzà l'alcalde de Manresa, qui es va manifestar rotundament partidari de la independència. Valentí Junyent (CDC) explicà que durant anys havia considerat que amb el diàleg amb Espanya ja ens en sortiríem. Ara no, ara només ens queda la independència, reblà. Em sembla que deu ser el primer alcalde de Manresa que ho diu sense eufemismes. Exemplar!

L'altra la protagonitzà en Vila d'Abadal (UDC). El seu discurs, que reclamava no parlar de partits, de deixar militàncies a segon terme i superar personalismes, va fer figa al primer revolt: afirmacions lleugeres com que ara és el moment, gràcies a la crisi, o que "Espanya no està de moda", o encara "no conec ningú menor de quaranta anys que no sigui independentista", van retornar-nos al clima de costellada dominical. Que potser viu sol a Vidrà aquest home? Oimés quan, al final, a sobre ens va obsequiar amb un espot publicitari sobre Unió Democràtica, citant repetidament Carrasco i Formiguera i aclarint a cada citació, fins gairebé el ridícul, que totes foren pronunciades... abans de ser afusellat (sic)!

Hi torno. Divendres al Conservatori la presentació de l'ACN va rutllar. Però ningú no pot pensar que ja està, que a base de sumar consistoris i plataformes tindrem la massa política necessària. I és que comparteixo les reflexions d'Eduard Voltas, que ens recorda que no n'hi ha prou amb ser els de sempre, els que parlem català i ens movem en un univers simbòlic confortable.

Fa 20 anys, la majoria de la tribu creia fermament en les possibilitats de l'autonomia per a la construcció nacional. Fa 10 anys, en començava a dubtar. Avui, la tribu ho té clar: té pressa, molta pressa. I episodis com la crisi de Spanair, aquell mateix vespre, corroboren la inutilitat de trenta anys d'aparences, d'esforços perduts a no ser una província més! Però amb els de la tribu no fem prou, si volem accelerar de debò. Abans d'entomar el referèndum que democràticament ens faci lliures hem de tenir convençuts més d'un milió de ciutadans que avui se senten espanyols en major o menor grau, "que s'alegren amb les victòries de la Roja, que tenen el castellà com a llengua de referència primera, i que veuen TVE o Telecinco". Aconseguir que creguin en un projecte d'estat i que es posicionin a favor de la independència és un repte indefugible. Per això, totes les plataformes per la independència, avui en magnífica efervescència, hem de sortir a convèncer els que -precisament!- no són "dels nostres", que deia aquell.

Ens cal guanyar molta empatia i, per això, de l'acte de divendres, em destaroten els abrandaments que dibuixen un final fàcil, feliç i ràpid. Per tota la resta, endavant les atxes! Al capdavall, és evident que d'independentistes cada dia en som més. Però tinguem ben present que haurem de ser també més diversos...