Agraïment contra l´oblit

JORDI VALLS V
aig ser alcalde de Manresa des de l'any 1995 al 2006 amb un pacte de govern entre PSC, ERC i IC-AUP. Aquells anys seran batejats com els anys de les "vaques grasses", en contraposició als de les "vaques magres" que van començar l'any 2008 amb l'esclat de la crisi financera global. En contraposició a l'actual escenari de crisi econòmica, atur, caiguda dels ingressos fiscals, reducció de l'activitat urbanística i asfíxia dels mercats financers, els anys 1990-2000 van ser anys de creixement econòmic, desorbitada activitat urbanística, superàvits pressupostaris i facilitat per aconseguir liquiditat. L'escenari ha canviat radicalment i els nous responsables polítics de qualsevol administració tenen una tasca difícil que requereix acords polítics, sindicals I socials.
Aquells anys, sens dubte, van ser molt diferents dels actuals, però no per això van estar exempts de riscos, d'encerts i d'errades. Vam començar el mandat definint el model urbanístic de la ciutat que es va fixar en l'Aprovació de la Revisió del Pla General, de l'any 1996, com a culminació dels treballs realitzats durant els anys 90 en el mandat Sanclimens.
El boom econòmic ens va permetre que una bona part d'allò planificat s'executés. Durant aquest període es van consolidar els creixements urbanístics de Can Font, les Bases, Zona Universitària, els Dolors, els Trullols i Martí i Pol, i consegüentment es van poder millorar les entrades de la ciutat en aquest sectors. El Barri Antic també va tenir una intervenció intensa, en la seva trama urbana, en equipaments de ciutat al barri i en la intervenció de la façana monumental de la Seu.
El creixement urbanístic va comportar una inversió extraordinària en equipaments. No tan sols vam planificar els equipaments sinó que va poder executar i finançar la seva construcció: equipaments culturals i educatius com el Casino, el Kursaal, el Conservatori de Música i la FUB; equipaments esportius, sanitaris i escolars com les piscines municipals, la millora del Congost i el nou hospital, els jutjats, les llars d'infants, etc. Ja en l'època de l'alcalde Camprubí.
Com algú va dir, la ciutat va patir un estrès de totxo i obres. I és cert, i probablement encara tardarem temps a analitzar les conseqüències d'aquesta transformació. Sens dubte amb els seus errors, que segur que se n'han comès, però també amb els seus encerts.
Encerts en la definició d'una ciutat intensa i no extensa, encerts en la definició d'equipaments amb les dimensions adequades per a la ciutat, lluny del gegantisme d'algunes realitats que ara es posen en evidència, encerts en l'aprofitament del boom urbanístic per endreçar i millorar les entrades de la ciutat, i encerts a introduir al Barri Antic bona part de les plusvàlues que aquell boom reportava a la ciutat.
Les persones que vam participar en aquesta transformació vam ser els governs municipals de PSC, ERC I IC-EUA, amb el seus responsables polítics, Joaquim Garcia, Àngels Mas al capdavant de l'àrea d'Urbanisme, i Nasi Perramon en el programa de rehabilitació del Barri Antic, però, sens dubte, l'equip tècnic urbanístic de l'Ajuntament de Manresa va ser fonamental: Quico Mestres, Pep Torras, David Closes i Miquel Àngel Pindado, van administrar un volum extraordinari de recursos econòmics, van treballar de forma honesta, van defensar els interessos públics, van acceptar democràticament les crítiques i van suportar les pressions d'aquells que plantejaven una relaxació de la política urbanística de la ciutat (recordem les crítiques constants dels promotors).
Avui tots estan desenvolupant altres responsabilitats, ja no són responsables de la política urbanística de Manresa, ja els ha passat (com a mi) el moment extraordinari de participar en la construcció de la ciutat des de l'Ajuntament. L'actual equip de govern ha triat un altre equip de la seva confiança, és el que ha de fer i els desitjo sort i encerts en aquesta època difícil.
No vull contraposar res entre el govern actual i l'anterior, no és la meva intenció. Vull expressar el meu agraïment i reconeixement a la feina feta per aquestes persones. En un moment de crisi com l'actual potser no s'entendrà aquesta carta, és un senzill agraïment, sense interpretació, és personal, és el meu reconeixement perquè, com sovint es diu, el silenci és una forma d'oblit, i no m'ho puc, i no ho vull, permetre.