Naufragi del PSC? Confrontació amb el PP?

JOSEP CAMPRUBÍ A
mb l'acompanyament del pronòstic de temperatures glacials aquest cap de setmana tindrà lloc a Sevilla el 38è Congrés del PSOE. Des del punt de vista català el congrés dels socialistes espanyols no tindria una especial importància si no fos per dues raons: l'ambigua posició del PSC dins del PSOE i la insòlita situació que planteja el fet que Carme Chacón, catalana de naixement, sigui candidata a la secretaria general del partit.
Realment la posició del PSC respecte del PSOE ha estat ambigua des del ja molt llunyà congrés d'unificació amb el PSOE a final dels anys 70. La renúncia al grup parlamentari propi al Congrés de Diputats, que el PSC havia tingut, ha estat sempre indicador de la creixent submissió al socialisme espa-nyol. I després del darrer cicle electoral, amb claríssimes derrotes municipals, al Parlament de Catalunya i al de l'Estat, el PSC no sembla que hagi estat capaç de reaccionar. El congrés del PSC de desembre passat va acabar amb alguns canvis en la direcció però sense modificar la línia política. Per això és sorprenent que la mateixa candidata que va encapçalar la màxima derrota parlamentària del PSC (que va passar de 25 a 14 escons al Congrés de Diputats) sigui ara candidata a la secretaria general del PSOE. I encara ho és més la deriva espanyolista de Carme Chacón, que arracona cada cop més la seva identitat i el seu origen i nega, per exemple, el suport al pacte fiscal per a Catalunya. Què passarà al PSC si Carme Chacón assumeix la secretaria general del PSOE ? D'una banda, segurament s'estendrà el certificat de submissió definitiva del PSC i potser del seu naufragi polític. Però d'altra banda, acabada ja l'ambigüitat, potser també s'acabarà impulsant l'aparició d'un nou socialisme autòcton de matriu catalana, capaç d'arribar a ser l'alternativa electoral d'un PSC nacionalment desaparegut.
L'esdeveniment polític de la setmana va ser la primera reunió entre el president Mas i Mariano Rajoy. Del que s'hi va parlar només en sabem algun detall per la roda de premsa posterior d'Artur Mas. Com era d'esperar no hi ha resultats immediats de la trobada. La sintonia en algunes qüestions econòmiques era previsible, però d'allò que el president va anomenar l'agenda catalana no hi ha res de res. Però sí que em sembla destacable la rotunditat amb què Mas va defensar -si més no en la roda de premsa- el pagament dels deutes de l'Estat, les línies vermelles que no es poden traspassar (com la immersió lingüística) i la consecució del pacte fiscal. Uns temes en què el president de la Generalitat no podrà tornar enrere i en què, probablement, la confrontació serà inevitable, tant amb el govern del PP com, pel que es veu, amb el PSOE.