Els Ubach de Berga

RAMON FELIPÓ E
l cronista oficial de Barcelona, Lluís Permanyer, va informar-nos que el carrer barceloní del Rector Ubach és pel berguedà Fèlix Ubach i Claris, nat a Berga el 1779 i mort a Barcelona el 1864, que fou rector de l'església parroquial de la Bonanova. De fet, al nomenclàtor barcelonès hi ha molts carrers de rel berguedana. Fa més de vint anys la revista El Vilatà va fer-ne un primer inventari. Berga prou havia estat una ciutat capdavantera en fets, història, homes, i era referència dins el marc nacional català. Voldria recordar que a l'escala negra, la principal de l'Ajuntament de barceloní des de l'any 1929, hi ha pintat un Pi de les Tres Branques fet per Miquel Viladrich Vila (Torrelameu, 1880-Buenos Aires, 1956). També hi ha un Pi de les Tres Branques fet per Antoni Gaudí al monument del doctor Robert, que fou batlle de Barcelona, que ara està ubicat a la plaça de Tetuan i que abans de l'entrada de l'exèrcit feixista el gener de 1939 era a la plaça de la Universitat, com explica Xavier Iparraguirre al seu llibre Gaudí, ciutadà i polític. El comentari d'en Permanyer m'hauria passat desapercebut si no fos perquè la meva germana em va fer notar de la seva importància.
Els Claris (de la família d'en Pau Claris) com els Viladomat (de la del pintor) són nissagues berguedanes que es traslladaren a Barcelona i que tenen carrer a la capital catalana, com també el general Manso, l'heroi de la guerra del Francès, que era de Borredà. També són famílies de Berga els Moragues, un d'ells va fundar la Caixa de Pensions. L'any 1881 Ferran Moragues va regalar a Berga els nans vells, amb motiu d'unes eleccions a les quals es presentava. De fet, de berguedans n'hi ha hagut per tot arreu. Voldria assenyalar que un Farguell de Maguerola (els de la plaça de Cremada de Berga, eh) va ser marmessor de Jacint Verdaguer. Aquesta família tan berguedana tenia casa a Barcelona, on hi ha ara El Corte Inglés del carrer Portal de l'Àngel; Josep Pla parla d'ells en un dels seus llibres. Un d'aquests Farguell fou parlamentari a Madrid i governador civil; a la seva casa pairal de Berga es van hostatjar tant mossèn Cinto l'any 1901 com la infanta Isabel, coneguda popularment per la Xata, durant la coronació canònica de la Mare de Déu de Queralt de l'any 1916. També són berguedans els Blanxart i el casserrenc Torrebadella. La llista seria de mai acabar.... Sempre recomano xerrar amb l'amic i historiador Josep Noguera, qui en cinc minuts em va fer una llista impressionant de mossens berguedans que han sortit de la comarca i "han triomfat" a mig món. Ah!, i l'any 1812, ara fa just cent anys, que a Berga es va editar la Butlla apostòlica de l'excomunió del papa Pius VII contra Napoleó i els seus, cosa que, pel que es veu, com tantes altres, passarà més que desapercebuda a Berga, i que consti que aquest llibret és, sense cap mena de dubte, el més important editat mai a Berga.
Sempre hi ha hagut berguedans, o de família de Berga, coneguts i importants o respectats a Barcelona, com el pintor i escriptor Josep Maria de Martín, que va fer la publicació més important de Patum, un Dau al Set a l'any 1951, que es troba a totes les grans biblioteques i museus del món, i una novel·la a mitges amb Gabriel Ferrater. Fa pocs anys vaig trobar que es venia al mercat de llibres de vell del diu-menge a Sant Antoni de Barcelona quasi tota la biblioteca dels De Martín... (!).
Ara, gràcies a un cometari de Perma-nyer a La Vanguardia de l'1 de febrer del 2012, ens assabentem que el rector Ubach, qui té carrer a Barcelona, era de la ciutat de la Patum. I anar fent. Sóc dels que hem cregut que la història a Berga l'hem tinguda sempre a mig fer, Berga i cultura no van gaire juntes, oi? La Patum és important, Queralt és el millor mirador de Catalunya, Josep Pla dixit; els escriptors Joan Perucho, Pío Baroja, Pérez Galdos, Baltasar Porcel, Josep Maria de Sagarra, Jacint Verdaguer, Prudenci Bertrana, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Benet i Jornet... han escrit textos bellíssims sobre la nostra comarca. Marià Fortuny va fer als 16 anys una litografia de la Mare de Déu de Queralt, i nosaltres, com sempre, anar fent, que el nostre mal no vol mai soroll i no esvalotéssim el galliner... per si de cas, eh!