L'
historiador manresà Joaquim Sarret i Arbós, en el llibre manuscrit Organistas de la Seu de Manresa, datat l'any 1894, descriu la història de l'orgue de la Seu i la biografia dels organistes que van ostentar aquest càrrec, des del 1562 fins al 1865. El primer organista documentat de la Seu de Manresa fou Miquel Aymerich del Bosch, el 1562. Enguany, per tant, se'n compleixen exactament 450 anys. És un bon moment per aturar-se i reflexionar sobre l'estat de l'orgue actual, que continua sonant a la missa conventual (11.30 hores) tots els diumenges de l'any.
Aquest orgue va ser construït l'any 1922 per Silvio Puggina, genovès d'origen establert a Collbató, per encàrrec de l'abat de Montserrat Antoni Maria Marcet i a mida de les necessitats de l'abadia benedictina. Fruit d'aquesta experiència de construcció, va ser la fundació de la Fábrica de Órganos Nuestra Señora de Montserrat tres anys més tard, i que amb el temps esdevindrà l'actual Blancafort Orgueners de Montserrat. Atès que l'anterior orgue barroc de la Seu de Manresa va ser destruït durant la guerra civil (29 d'abril del 1937), es feren els tractes per traslladar de Montserrat a Manresa l'actual orgue de Puggina. Després de molts inconvenients, fou finalment inaugurat el 18 de gener del 1959 per l'organista caputxí Robert de la Riba. És un orgue relativament petit per les dimensions de la basílica manresana. Té dos teclats manuals i pedaler, i consta de 20 jocs de registres reals independents conformats per 1.437 tubs. En els més de 50 anys que fa que està en servei a la Seu ha tingut tres restauracions destacables. La primera va ser el 1970 i es va canviar el salmer (mecanisme sobre el qual es col·loquen els tubs) i tres registres originals (diferents sons de l'orgue) per registres més funcionals. L'any 1988 es fa una segona restauració i ampliació de l'orgue. Es canvia el pedaler (teclat que es toca amb els peus) i es col·loquen dos registres nous (fabricats en un taller especialitzat de Göttingen, Alemanya). Finalment, l'any 2001, amb motiu del centenari de l'Orfeó Manresà, l'Orfeó Donostiarra va venir a la Seu per interpretar el Rèquiem de Gabriel Fauré. La part orquestral va ser interpretada a l'orgue de la Seu per Gerardo Rifón, l'organista de l'Orfeó Donostiarra, i per aquest motiu es va millorar substancialment el salmer del primer teclat, que estava força malmès.
Aquests són els fets més destacables de la història de l'actual orgue de la Seu. Malauradament, les perspectives futures no són bones i haurien de servir per assegurar el manteniment de l'instrument. En primer lloc, l'orgue no s'ha beneficiat de les obres arquitectòniques realitzades a la Seu des del 1998. La greu situació de crisi econòmica, per altra banda, fa impensable que es pugui dur a terme, ara per ara, la construcció d'un nou orgue, més a mida amb la grandiositat de la nostra basílica. En segon lloc, una particular política d'acolliment permet, a la pràctica, que qualsevol persona tingui accés a l'orgue de la Seu. Això ha deteriorat l'instrument i, avui en dia, hi ha tecles que no sonen. L'orgue és un instrument delicat i difícil, només aparentment similar al piano. Per a la seva preservació és prudent i, per altra banda, del tot comú en altres esglésies, restringir l'accés al titular i a qui tingui estudis musicals d'orgue (que són posteriors als de piano). Els estudis d'orgue no existeixen encara al Conservatori de Música de la nostra ciutat, però sí que hi són a Terrassa i, òbviament, a Barcelona.
Fa 450 anys que el so majestuós de l'orgue embolcalla les voltes de creueria de la imponent catedral gòtica. L'orgue acompanya el cant dels fidels, solemnitza les celebraciones litúrgiques i contribueix a elevar l'esperit. I s'ha de procurar que sigui per molts anys més.
