F
a temps que observo els ajuntaments tot enfocant-los des de l'òptica de l'empresa privada. És a dir, des de l'optimització de recursos, del control de la despesa, l'obtenció de resultats i guanys (materials o intangibles) per assegurar el seu futur i consolidar-se. Aquesta seria una de tantes maneres de definir els conceptes adequats per una bona gestió econòmica privada i amb una lleugera adaptació a l'administració pública.
Anticipo que en molts casos aquesta comparació es resol amb un suspens de carabassa gran, com els seus dèficits i com les majories absolutes d'alguns batlles històrics.
Alguns ajuntaments gestionen pressupostos i plantilles molt importants, pròpies d'empresa de gran dimensió. El més gran és el de Manresa i supera els 77 milions d'euros tot i la reducció respecte de l'any anterior. Si fos una empresa seria una de les més grans per facturació a la Catalunya Central. En altres capitals, com Igualada, Berga o la Seu d'Urgell, els consistoris són les entitats econòmiques amb més facturació, o quasi, de la comarca corresponent. I els de viles com Sant Joan de Vilatorrada, Sant Fruitós, Puig-reig, Sallent o Moià (aguanto la respiració en dir aquest nom propi) estan al voltant dels 6 milions d'euros o dels mil milions de pessetes, si ho prefereixen els veterans. Tot sumat, les xifres fan feredat. Estem parlant de centenars de milions gestionats amb una lleugeresa paorosa si mirem l'estat actual de molts d'ells.
Arriba per a tots ells el moment de la veritat. Veurem en els pròxims dies accions dures per als que tenen un situació límit: intervencions de l'Estat, suspensió de les transferències des de Madrid i altres mesures impensables fa uns anys. Trobem casos en què més del 10% dels ingressos són per pagar només interessos de crèdits, altres en què la partida principal de la despesa és la de personal. Hi ha llocs on els empleats municipals per mil habitants estan per sobre de les vint persones i amb unes llistes de deutors que superen el pressupost anual diverses vegades. Els serveis municipals estan bloquejats pels pròxims anys i, amb molta sort, només es generaran entrades per pagar interessos als bancs, per pagar el personal d'aquestes grans oficines de col·locació amb criteris d'improductivitat i poc més.
No hi trobo altra resposta que la irresponsabilitat per part dels gestors (els regidors) i, en instància final, dels alcaldes de les viles més endeutades. A una societat mercantil, l'equivalent al batlle és l'administrador, el qual és el responsable últim de les decisions que s'han pres i que afecten tercers. Si les coses van malament, l'empresa entrarà en liquidació i la justícia determinarà, a més a més, que l'esmentat administrador serà responsable subsidiari dels deutes de la societat arruïnada. Significa que haurà de respondre amb els seus béns personals pel forat de la seva empresa. Conec casos d'administradors d'empreses que pagaran tota la resta de la vida pels deutes d'una fallida.
S'imaginen els alcaldes en aquesta situació? Creuen que haguessin contret uns deutes tan enormes i irresponsables si haguessin sabut amb antelació que corren risc d'haver de pagar de la seva butxaca els deutes municipals impropis?
En arribar a l'alcaldia, la responsabilitat formal del càrrec hauria de comportar també l'assumpció de la legal en cas de fer estralls a la tresoreria municipal. No em refereixo a la corrupció o altres figures delictives incloses als codis civils i penals actuals, sinó a la despesa sense control, al pavelló poliesportiu sobredimensionat per a un poblet, a la piscina olímpica coberta, a les contractacions de personal sense criteris objectius, a les oficines de tota mena de promocions, a la megalomania d'alguns per presentar-se a les eleccions amb totxos per tot arreu, a la falta de criteri i d'equilibri quan s'administren els diners d'altres, siguin els accionistes d'una empresa o els ciutadans d'una vila.
A la Catalunya Central, tenim el paradigma d'aquesta situació: Moià. Passejant pels seus carrers empedrats no es nota la tragèdia. Cal parlar amb la gent per sentir el batec del poble. Del 1983 al 2011 un alcalde va encadenar una majoria rere l'altre. I amb aquesta legitimitat electoral va gastar el que la vila no serà capaç de generar en les pròximes desenes d'anys. Quan la situació ha quedat fora de control, l'edil s'ha apartat dels focus i ha deixat pas. Malgrat que amb el marc legal present no se li poden demanar responsabilitats, no hauria de fer almenys una roda de premsa per donar la seva versió i respondre les preguntes dels periodistes? Animi's a fer-la, senyor Montràs, seria una bona teràpia.
