E

l Tribunal Suprem ha afegit una sisena sentència a la collita de decisions judicials adverses que està recollint la immersió lin- güística a Catalunya, una pluja que s'interpreta com a part d'una involució autonòmica. És una conclusió difícil d'evitar: si durant tres dècades el model lingüístic de l'escola catalana ha viscut sense ensurts i ha tingut la protecció d'una exemplificadora sentència del Tribunal Constitucional, l'actual acumulació de sentències en contra ha de ser l'expressió d'un canvi. En realitat, aquesta proliferació de sentències és el resultat de tres fenòmens paral·lels: una nova sensibilitat que amara l'alta administració de l'estat en el sentit que la diferenciació catalana ha arribat massa lluny; una major activitat del grapat de famílies anticatalanistes disposades a aconseguir a cop de demanda i amb l'ajuda dels tribunals de Madrid que el sistema s'adapti a ells, per no haver d'adaptar-se ells a un sistema que ha tingut un èxit constatat i que té una aprovació social generalitzada; i un tercer factor que és la inestabilitat que va introduir en aquest tema el nou Estatut, que s'ha demostrat que està generosament nodrit de forats jurídics, probablement per la falta de perícia i l'excés de voluntarisme dels qui el van redactar i aprovar. Tot plegat posa el sistema de la immersió en una situació delicada. La Generalitat pot argumentar que una llei del Parlament (la LEC) regeix ara per tot allò que quedava poc definit a l'Estatut, però queda el dubte de si un tribunal podria, finalment, esgotats tots els recursos, actuar directament contra la conselleria i contra els seus responsables. La immersió és necessària perquè, sent completa com ara, encara són milers els alumnes que no surten de l'escola amb plena competència en català; si es dilueix la immersió, encara s'aconseguirà menys l'objectiu, amb el consegüent perjudici per als alumnes que no assoleixin aquesta capacitat, tots els quals seran, en qualsevol cas, perfectament competents en castellà. D'altra banda, un tema que afecta només Catalunya i el seu patrimoni cultural i identitari, sense efectes a la resta de l'estat, ha de ser decidit pels representants democràticament elegits pels ciutadans de Catalunya, no en un tribunal a 500 km format per uns desconeguts a qui ningú no ha elegit. És de sentit comú. Tanmateix, no és això el que s'està imposant. I la Generalitat hauria de tenir més arguments per respondre.