o passarà perquè ho exigeixin la Comissió Europea, l'FMI i l'Ecofin. Passarà perquè no hi haurà cap més remei. El govern apujarà l'IVA i traurà la deducció a l'habitatge perquè el dèficit se li en va de les mans. Com deia Serrat, no és més trista la veritat, el que no té és remei.
Tot i el risc d'anar contra corrent direm que Rajoy no ho va fer malament amb la negociació del límit de dèficit -gestos i insolències al marge. Els socis europeus exigien el 4,4% per aquest any, ell va oferir el 5,8% i van acordar el 5,3%, molt més a prop de la segona xifra que de la primera. Si hagués prevalgut la xifra inicial, només amb el dèficit acumulat fins al maig ja s'estaria incomplint la part de l'administració central. Però, tot i amb el nou límit, hi arribarem d'aquí a no res, fins i tot sense afegir-hi el rescat bancari.
L'inconvenient de ser pobre és que surt car. En els cinc primers mesos de l'any s'ha recaptat el 10% menys per IVA que en el mateix període de l'any anterior. Els de l'IRPF han crescut vuit dècimes a pesar de l'augment de tipus, sense el qual hauria caigut el 3,5%. Tots dos impostos depenen de la prosperitat de la població; cauen quan la gent guanya menys i gasta menys. L'inconvenient és que si s'apugen els tipus impositius, com que tampoc no gastarem més, arribarà encara menys diners a les empreses, que viuen del que gastem. És un maleït cercle viciós.
A més, l'estat no aconsegueix subjectar les seves despeses. Els pagaments de l'administració central van créixer gairebé el 12%, en part pels balons d'oxigen a les autonomies i a la Seguretat Social. És a dir, per pensions, sanitat, educació, aquestes coses que ja s'han retallat, però la factura de les quals disminueix a menor ritme que els ingressos. Si el govern vol evitar el drama de la intervenció, s'haurà d'intervenir a si mateix amb mesures doloroses i desagradables.
Són mesures que empitjoraran la salut del malalt si, alhora, no rep una bona transfusió. No hi ha sortida sense creixement i no hi ha creixement sense inversió. Per això són bona notícia els 130.000 milions acordats a Roma. Però s'ha de veure quants arriben a Espanya, i si sabem evitar la temptació de conformar-nos amb això. L'aposta bona és la que s'orienta a donar ales a les pròpies potencialitats, i per a això calen dues coses: aclarir l'horitzó bancari perquè circuli el crèdit, i sacsejar les inèrcies de la ineficàcia que pesen sobre la cosa pública.
