Q

ue moltes vegades dubta de les ganes de reconeixement de la majoria i que no es vol fer ressò de cap sentimentalisme general, sinó que vol reconeixement just per a qui se'l mereix i la complaença dels que només somnien en locals tancats, amb tot el respecte que em mereix la gent entenedora i amb ganes de participar d'un goig, trist en definitiva, d'un comiat anunciat, malgrat que no significa un tancament -ja em perdonareu alguns- ans del renaixement des d'una altra perspectiva, amb tots els respectes, exposa.

Que molta gent que tenim una edat més propera als seixanta, juntament amb els de vint, hem de reconèixer la trajectòria d'un local bar situat al carrer Barreres, inaugurat allà pels anys setanta i molt pocs (no sé exactament si al setanta-un o abans).

Que la quantitat d'amos o propietaris o llogaters que han fet d'històries personals realitat i de somnis i aspiracions aixopluc. L'agraïment per la seva existència. Molts amics es van forjar allà, a l'empara d'una conversa, una broma i, per què no?, un got de vi.

Que l'ànsia de recuperar un esperit que ja es veia perdre, des del punt de vista generacional, però que han sabut mantenir pel mateix motiu i la facilitat amb què han assolit l'engranatge de dues o tres generacions, sabent la dificultat que això representa, a través d'uns fogons, un bon tracte i una psicologia necessària per fer-se valdre el títol moral que molta gent els dóna.

Que dir-se Antoni, Joan, Eladi o Palmira no significa més que portar al cor un xic de la vida de molts manresans, i gent de fora, que un moment de la seva vida van ser feliços entre aquelles primeres parets d'un local que, l'urbanisme local, va decidir canviar de lloc, no gaire lluny, simplement a la vorera del davant, on segueixen amb l'esperit emprenedor i l'ànsia del goig d'una altra generació, però sempre damunt dels ciments que alguns, ja fa molt anys, van plantar la llavor. Per tot això, suplica.

Que aquest reconeixement no caigui en un sac foradat. Que de les persones que parlem, molts els coneixem, no se'n faci un fàcil oblit, ja que signifiquen el cor d'un barri, que sembla condemnat a l'ostracisme i a l'eliminació. Moltes vides s'han forjat, en els seus ciments, a l'empara de l'estimació, l'afecte i l'amistat, sense condicionaments, de molta gent que ja no hi són. I aquesta gent va viure i veure tota la vida d'un indret, abans carregat de vida i ara malparat amb les noves cultures i les noves maneres de pensar. El que subscriu no pensa canviar aquesta manera de ser, de veure i de creure. Li va significar un noranta per cent de la seva coneixença vital. No volia dir el nom, però per fer la proclama, ho haig de fer: "Visca La Tortuga!". No deixem que descansi en pau. Ja n'hi ha molts de puntals que ho fan, l'esperit ha de perdurar.

El que expressa en aquesta sol·licitud, tot pensant que no és l'únic que recorda temps passats i aspiracions d'un futur basat en unes històries, fonaments de l'actualitat. Que així sigui.