F

a poques setmanes s'ha anunciat que el setmanari El Temps, amb quasi tres dècades de trajectòria, editat a València per Eliseu Climent, desapareix del quioscos i només es vendrà per subscripció. És una mostra més de la decadència comercial de la premsa en general que, als darrers anys, ha comportat la desaparició de nombroses capçaleres. Per altra banda, els diaris han anat perdent pàgines, en part a causa de la minva de publicitat deguda a la fragilitat de les empreses que la costejaven. I aquests simpàtics punts de venda, repartits pels nostres carrers, ja fa anys que anaven tancant. Fins i tot abans de l'esclat de la crisi econòmica general que estem avui patint de manera extremadament rigorosa.

Però més enllà de constatar una situació concreta, que pot tenir més o menys durada i transversalitat, es veu alhora que, en molts casos, no hi haurà marxa enrere. No sé si la davallada econòmica és la que ho ha produït o que els signes dels nous temps ja anaven clarament i irremeiablement cap a una altra direcció, però la realitat és aquesta: cada vegada tot fa pensar que hi haurà menys premsa tradicional al nostre abast. Això no vol pas dir que no n'hi hagi de gratuïta a la xarxa virtual. Tampoc es tracta d'una dicotomia; de fet, la premsa en paper de seguida s'hi va ficar, però amb l'error d'oferir massa continguts de franc. Ara sembla que es vol reconduir, però hi seran a temps?

Dit això, de debò voleu dir que si tot acaba a la xarxa hi guanyem en llibertat? o més aviat al contrari. Cal reconèixer-hi aspectes molt positius, com pot ser la immediatesa i la major possibilitat d'accedir a un univers més ampli. Ara bé, el descontrol i la dificultat de destriar el gra de la palla, és a dir, allò que és rigorós del que és banal o tergiversat, no és senzill. També els comentaris espontanis, sovint anònims i de mal gust, dels lectors no contribueixen tampoc a l'anàlisi serena de la informació.

De fet, estem introduïts en una espiral perversa i frenètica. Com apunta Laurent Habib, al seu llibre La comunicación transformativa, editat per Península, ens trobem davant d'una mutabilitat permanent. Canviar o morir s'ha convertit quasi en un dogma. Hi havia un temps en què hom es felicitava per l'adveniment de la societat de la comunicació, pensant que aquesta estaria al servei de la creació de valor i coneixement. Avui es comença a veure que tot plegat s'ha descontrolat i, encara que és el moment històric en què la societat té més capacitat d'alfabetització dels seus membres, intel·lectualment ha emmalaltit. I el que passa a la premsa n'és un bon símptoma.