LA FALDILLA I EL BISBE

JOAN SOLER I GOLOBART E
ls qui tenim la desgràcia de pertànyer a una diòcesi dirigida per un bisbe com el que ens ha tocat, retrògrad i preconciliar, no ens hauria d'estranyar res d'una jerarquia eclesiàstica ancorada en els temps de la inquisició. Des de les enveges personals, que ells també pateixen, fins a decisions a les quals no s'hauria atrevit ni Tomàs de Torquemada, per posar un exemple, podem viure i veure com alguns prelats es tiren el solideu pel cap a l'hora de marcar territori. Com els gossets, però sense la pixarada.
El nostre bisbe, i dic nostre per ubicació territorial, monsenyor Romà Casanova i Casanova, nascut el 23 d'agost del 1956 a Deltebre, mai no ha estat un exemple de comprensió i tolerància. Sempre s'ha significat com a mig dictador en decisions i amb certa covardia per donar la cara quan aquestes han estat equivocades. No cal anar gaire lluny per il·lustrar el que dic. En cas de dubte, dirigiu-vos a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet i us explicaran del tarannà de l'Excm. i Rvdm. senyor bisbe.
D'acord que els qui vam néixer l'any 1956 ja tenim una edat, i amb poca freqüència però es poden començar a tenir buits mentals i al·lucinacions espontànies. L'edat no perdona, malgrat voltar la mitjana dels cinquanta. Tanmateix, la responsabilitat i la càrrega d'ocupar un lloc de la importància d'una diòcesi pot afectar més o menys la capacitat intel·lectual i mental del protagonista. El que trobo inexplicable, fora de context i altament preocupant, és que un altre prelat, nascut el 20 d'abril del 1969, sigui capaç de comentar, com a renyina, la llargada d'unes faldilles normalíssimes durant l'administració del sagrament de la confirmació. Un senyor que als quaranta-tres anys, per molt doctor en Teologia que sigui, està pixant fora de test, s'erigeix en cap i casal dels bons costums, el correcte vestir i la subjectiva decència a la qual, precisament, la institució que representa no és la més apropiada per alliçonar.
La foto, on unes noies, quasi nenes, porten una faldilla una mica per damunt dels genolls, ha originat un daltabaix al bisbat. En Xavier Novell i Gomà ha posat en marxa els exorcismes necessaris perquè aquestes noies vegin la claror i no es deixin portar pel camí del mal ensenyant uns genolls pecaminosos. Què passa amb els nens que van amb pantalons curts? El enviem a l'infern directament o els guardem per si volen fer d'escolans?
Diuen que servir a qui hagués estat servidor o demanar a qui havia demanat és una jugada poc factible. El poll ressuscitat és massa perillós enfonsat en la seva teoria de superioritat i de dictaminar anatematitzacions; en aquest cas, quan es lleven amb mal de cap o amb ressaca religiosa. L'Església es queixa de la manca de vocacions, però, com a qualsevol altra feina, si no hi ha un convenciment clar i popular de realitzar una tasca oberta als altres i no saben entendre que estan on estan per servir Déu i els homes, la conseqüència és la que estan vivint. La gent els gira la cara.
Ningú no pot creure en la doctrina de Jesús si els seus representants actuen com a funcionaris, dels d'abans, amb l'espasa aixecada i tallant caps, aspiracions i possibles convenciments. Fins ara creia que això ja havia passat. Que era record d'antics capellans, els que encara volen fer la missa en llatí, però quan he vist que el bisbe de Solsona deia el que deia, m'han vingut ganes de posar-me jo mateix una minifaldilla. Us hi apunteu?