T

enim alguna indústria potent. La que m'ocupa és un referent mundial i hauria de ser la inspiració per a altres sectors. Sagàs, Olost i Gombrèn són tres pobles petits i allunyats de les grans ciutats. S'hi afegeix Berga i el monestir de Sant Benet. Comparteixen un mateix repte assolit. Per a alguns és complicat saber arribar als emplaçaments sense el navegador del cotxe. Són cinc indrets que disposen de restaurants de nivell màxim i guardonats amb una estrella Michelin. Sembla que aquesta distinció és la millor, la més popular o la més reconeguda que avui es pot obtenir en restauració. El fet singular afegit és que són lluny dels àmbits urbans o de concentració de població, més típics per a aquestes iniciatives i guardons. Malgrat això han aconseguit un lloc destacat. Són la Fonda Xesc, la Fonda Sala i el restaurant Els Casals. Aquest últim recentment inclòs a la llista dels 101 millors restaurants del món segons un estudi de la revista Newsweek amb cuiners i crítics del sector. Juntament amb l'Estany Clar i l'Angle formen un impensable grup de cinc llocs ubicats a l'interior i reconeguts per la guia com els millors entre els millors. Poc ubicats geogràficament per al gran públic urbanita i per a molts de nosaltres es fa difícil saber si són al Berguedà, a Osona, al Lluçanès, al Bages o a l'inici del Ripollès. Cap altre indret rural té aquest fenomen. Cinc estrelles a la Catalunya del centre.

A partir d'ells vull parlar d'empresa i de projectes professionals. Aquests restaurants i alguns altres de la terra pugnen per sobresortir i són una indústria forta en el seu conjunt. Des d'un primer moment han tingut clar que per triomfar calia sortir a donar-se a conèixer. Una de les claus és aquesta i és comuna a altres activitats industrials. Tenir presència més enllà del poble, de la comarca, del país. Marxar lluny per vendre o per captar clients és l'objectiu que els ha portat a l'èxit, al reconeixement per tot el món per l'excel·lència en el que ofereixen. Explicat així, pot semblar fàcil. Els polítics ho tenen com a moda i com a lema de les seves campa-nyes: la solució per a les empreses és exportar. Dit i fet. Com si fos tan senzill com canviar de camisa. I de cap manera ho és, però cal proposar-s'ho i fer-ho. Tots els sectors industrials d'aquí poden tenir el seu lloc al món si es fan les coses bé i es busquen les oportunitats.

Aquests restauradors són gent que fa temps que s'ho van creure, que van combinar seny i rauxa, que van jugar-se els diners i que van posar hores i hores d'estudi i treball per aconseguir-ho. No ha estat d'avui per demà però ho han aconseguit amb molta constància. No dèiem, inclòs jo mateix, que tot està malament i que no hi ha opcions? Són ells l'excepció?

És una delícia tenir-los entre nosaltres des d'aquesta perspectiva de lideratge i èxit. Als seus menjadors hi ha taules amb comensals que parlen anglès, rus, italià o qualsevol altre idioma. Clients de tot arreu del món hi van atrets per passar una experiència única, a la recerca d'un producte que només tenen ells. Això es innovació, diferenciació respecte de la competència, marca pròpia, valor afegit al producte i tots els conceptes principals que s'expliquen a les escoles de negoci. Ells les han aplicat amb èxit rotund. Portar clients d'altres llocs del món als restaurants potents de casa nostra també és exportar.

Em puc imaginar algunes sobretaules de forasters amb els cambrers a voltant de la pregunta de rigor sobre què més es pot fer per aquestes terres després de l'àpat. Potser els costarà respondre. Els suggereixo derivar cap als vins i les vinyes del Bages. L'altra indústria peculiar que, malgrat tot, també empeny els mals auguris lluny de les caves i dels cellers.