E
ndesa ha estat condemnada a pagar 50 milions d'euros pels incendis del Berguedà. Aquesta contundent informació ha passat veloçment pels mitjans. Amb un parell de dies el tema ha quedat despatxat. És probable que els més joves es preguntin a quins incendis es refereix aquesta sentència. És una sentència judicial respecte dels focs del 1994. Es van cremar 25.000 hectàrees en un incendi que va començar a Gargallà i es va escampar per tots els municipis del voltant en una foguera paorosa. Els proposo un viatge personal cap al passat per veure com érem i què ens ha passat en aquest temps. És molt, massa. És com si els responsables de provocar els incendis d'aquest any a l'Empordà fossin condemnats l'any 2030. En el cas que els trobin. Van ser uns fets dramàtics que van mobilitzar tota mena de serveis i centenars de ciutadans per controlar el foc més gran de la Catalunya Central des de sempre. Les ferides als boscos encara es poden veure. La terra no ha recuperat la situació anterior. No hi ha arbres grans, només matolls i arbustos. Un trist verd que dissimula com pot el mal que el bosc va patir. En aquest cas, el jutge de primera instància número 11 de Barcelona ha sentenciat que va ser provocat per les deficiències en les línies elèctriques d'Endesa. Els diners aniran a parar als propietaris dels boscos que han vist estimades les seves reclamacions legals. En aquesta situació hi trobo dues situacions dramàtiques i tristes. A més, cal recordar que tres persones van perdre-hi la vida com a resultat indirecte dels focs. Altres danys que van provocar aquests fets, morals i econòmics, no es tindran en compte. Es calcula que el cost econòmic de tot el mal que es va fer assolia la xifra de 270 milions d'euros. I la por dels veïns que van veure el foc arribant a les seves masies? I la visió de les granges cremades amb els animals a dins? I la tristesa de tots en veure la fotografia de satèl·lit que mostrava TV3 amb una gran taca negra clarament visible des de l'espai? Sempre he cregut que més enllà de títols de propietat el bosc és un bé comú com les platges o el mar. Per tant, tothom perd alguna cosa quan es crema un bosc. Si, a més, són els de casa, els propers, la pèrdua es va més evident. I la lentitud dels tribunals en aquest cas i en tants altres, és vergonyant. La combinació d'unes estructures legals anquilosades, ineficaces i endogàmiques, allunyades del món real sota l'empara d'unes togues negres, afegida a un sistema judicial altament garantista que permet als advocats fer tot el que els convé per allargar els processos i els judicis. Amb un recurs rere l'altre fan passar per tots els tribunals possibles per anar diferint la sentència final que esperen els demandants. Abans que la raó i el dret, passa al davant l'ús de tots els mecanismes incomprensibles pel ciutadà de l'administració de la legalitat, els quals, a qui disposa de recursos econòmics suficients, li permeten dilatar les conseqüències derivades dels fets denunciats, moltes vegades més enllà de la vida d'alguns dels implicats o afectats. I si mentrestant algun jutge poc treballador o un funcionari desmotivat fan alguna errada o s'obliden d'un tràmit, un judici pot ser invalidat o prescriure els delictes que es jutgen. En el primer cas, tornem a començar i en el segon, anem directament al calaix dels oblits. Els repto que busquin en el seu entorn, amb familiars, amb coneguts, amb companys de feina, amb col·legues del gimnàs o del club de petanca i intentin trobar una persona que estigui satisfeta d'un judici per una demanda i que senti que s'ha administrat justícia de forma satisfactòria i per sobre de tot, a temps. Només cal anar als mitjans on espurnegen a diari tota mena de casos judicials amb demores, on si es fa justícia és molt tard i, per tant, ja no és justícia. Obro els diaris i en trobo una més de tantes: els tribunals britànics han donat la raó als familiars de 93 morts en un estadi de futbol al 1989. Fins ahir eren considerats uns gamberros que havien provocat els aldarulls en què van perdre la vida ells mateixos. Durant aquest temps els familiars s'han hagut de sentir de tot. Tot era un invent de la policia per cobrir les seves vergonyes amb l'anuència dels tribunals. Fins ara. Han hagut de passar 23 anys. Me'n oblidava. El cas de la sentència contra Endesa pels incendis de la Catalunya Central acaba de ser recorregut i passa a la següent instància. Potser en tornarem a parlar d'aquí a 18 anys més fins que s'acabi l'odissea d'anar de jutjat en jutjat.
