D
e puntetes, suaument, sense voler fer gaire soroll, el responsable màxim de la Sanitat a la Catalunya Central va explicar en una recent entrevista a aquest diari que "s'estan fent passos que no són públics ni notoris per fer una aliança estratègica entre els hospitals de Manresa i Berga".
Algú pensarà, amb encert o sense, que ens hem de preparar per a una altra clatellada als serveis sanitaris. Altres, els menys, ho veuran com un altre capítol d'aquests temps de fusions i de cooperacions. Cauen els ingressos i cal compartir-los. Són unes accions recurrents en els temps presents que afecten tota la societat i de forma crua els serveis públics. Si es fa una "aliança estratègica" entre els hospitals de Manresa i Berga, que sigui per a benefici dels ciutadans aquesta vegada.
Que no sigui un eufemisme per reduir serveis o per retallar. Sobretot, cal dir les coses pel seu nom.
I quan el senyor Oriol Morera ens explica que s'estan fent coses de forma ni pública ni notòria, es pot deduir que s'està preparant un plat que es presentarà cuinat als ciutadans. Cal demanar cura amb aquest aspecte als gestors de la cosa pública. La sanitat la paguem entre tots i els hospitals de Sant Bernabé i de Sant Joan de Déu els governen uns patronats on hi ha representants polítics i socials. Si s'ha de fer una millor gestió, cal que els que hi són representants hi diguin alguna cosa i s'informi els usuaris. Llum i taquígrafs.
Entre altres coses, i sobretot, perquè la falta d'informació genera rumors i teories infundades o certes. Per exemple, algú es podria imaginar que es tancaran serveis a Berga per concentrar-los a l'hospital més gran o de referència a Manresa.
Això voldria dir que al Berguedà es disminuiria l'atenció sanitària més pròxima. Un altre podria pensar que l'ampliació de l¡hospital de Berga -sense data d'inauguració- haurà estat una despesa malbaratada.
D'altres del Bages podrien creure que hauran d'anar a Berga a fer-se proves, tractaments o estades. I els altres centres hospitalaris de la mateixa xarxa com el d'Igualada o el de Puigcerdà, entre d'altres, podrien témer, o pretendre, per altres aliances.
Els més febles, en aquest cas la gent gran i les persones amb menys recursos, en podrien ser els perjudicats, perquè els desplaçaments dels malalts i dels familiars són una despesa molt difícil d'assumir. Mireu alguns casos que han sortit als mitjans amb l'euro per medicament.
Quaranta quilòmetres és la distància màxima que hi ha d'haver entre l'habitatge d'una persona i un hospital. És una distància que permet moltes combinacions en les futures reorganitzacions. Gran temptació per als polítics i gestors.
Si s'explica bé i es fa bé, potser tindrem una millora. Mirem-ho positivament d'entrada. Però cal entendre l'escepticisme ciutadà o la temença a perdre qualitat de vida. Tan sols cal mirar els precedents recents.
Aprofito per proposar la difusió de les auditories de qualitat del servei i mitjans dels hospitals de casa nostra. Si no hi ha pressupost per fer-ne, els responsables podrien parlar amb la gent. Si som una unitat geogràfica i econòmica, caldria treballar molt en aquesta direcció, hi ha molt per fer. En cas contrari, continuarem trobant bagencs, berguedans o anoiencs pels passadissos de la Mútua de Terrassa o d'altres hospitals de Barcelona. Persones que han escollit -ells, no els metges- anar a aquests centres en lloc dels del costat de casa com a conseqüència de males experiències prèvies viscudes o escoltades.
