D
es de la llunyana època dels romans la península més occidental d'Europa, on estem situats, es coneix com a Hispània. La usurpació d'aquest nom d'Espanya, que històricament es referia a tota l'area geogràfica, ha estat el gran joc de mans que han utilitzat les oligarquies d'un dels pobles que hi fan vida, Castella, per esdevenir triomfadores del seu projecte expansiu imperial. Com que el més lògic, natural i convenient és que cada nació disposi de les seves pròpies estructures administratives de rang estatal, quan alguna en vol dominar d'altres de veïnes el que fa és inventar-se ràpidament un univers simbòlic comú, a imatge seva, naturalment. Vegeu la manera com han utilitzat el poder, la tergiversació i la mentida per bastir el seu gran engany, amb el llibre recent de Lluís Garcia i Imma Grande, L'invent de l'espanyolitat. La construcció pseudocientífica de l'espanyolitat, premi Josep Irla 2012, editat per la Fundació Catalunya Estat. No és un cas excepcional, tanmateix. Sense fugir del vell continent, en tenim exemples a cabassos. L'Europa dels pobles no té encara, com caldria, una consideració política, ni hi ha tampoc prou protecció de les diverses cultures que hi han nascut al llarg dels segles. El Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions sense Estat, CIEMEN, fa pocs mesos que ha divulgat el seu mapa (www.ciemen.cat) on s'hi reflecteixen vuitanta nacions diferents i indiscutibles, a banda de quasi una vintena d'identitats nacionals recents o poc consolidades. En canvi, d'estats n'hi ha només 45. I d'aquests, alguns són simplement enclavaments singulars com la Ciutat del Vaticà, Mònaco o Sant Marino, sens cap raó de ser com a nació. Com es pot veure, la desproporció és considerable. Hom pot dir, certament, que no és pas imprescindible que a cada nació li correspongui una estructura política pròpia, és a dir, un estat. Hi ha algun exemple reeixit, com Suïssa, de respecte i bona convivència, si bé no és habitual. La realitat demostra que és quasi impossible garantir la supervivència i la projecció d'un poble si té un altre poble veí que domina, demogràficament i políticament, en benefici seu, tot el conjunt territorial. És, òbviament, el nostre cas. Però la realitat és tossuda i aquesta Europa és i ha estat històricament un veritable camp de batalla (tant bèl·lic, com ideològic) i un laboratori on s'han experimentat moltes divisions estatals, però sempre la diversitat nacional acaba aflorant. En aquest sentit hi ha alguns pobles, com el català, l'escocès, el flamenc i el basc que porten més avançada la seva reivindicació i el procés per esdevenir estat. No cal ser ingenus i pensar que la raó s'imposarà de manera natural. No! Caldrà lluitar, ser hàbils per aprofitar conjuntures favorables i, sobretot, perseverants. Hi ha, però, un element clau, compartit, que no ha existit mai a la història d'aquest vell i estripat continent: una Unió Europea (encara poc vertebrada i forta globalment, però en vies de consolidació) que ja no es pot permetre esdevenir un nou camp de batalla. Des de la Segona Guerra Mundial, porta quasi set dècades de manca d'enfrontaments militars (a banda de l'excepcionalitat balcànica) interns. Un període únic en la seva dilatada història, que li ha valgut, malgrat algunes crítiques, el darrer premi Nobel de la pau. Ja sigui per convicció o per pragmatisme socioeconòmic el context ens és favorable, als catalans, per esdevenir un nou estat europeu. Encara que formalment no sigui ni ràpid ni senzill integrar-s'hi políticament, l'important és ser independents i després ja negociarem si ens cal (ho hauríem de valorar serenament i vacunar-nos contra l'europeisme càndid) formar-ne part, o no, de la Unió. El 2013 serà un any decisiu per a nosaltres, que cal aprofitar per anar bastint i consolidant les nostres estructures estatals. Si us plau, no perdem més el temps en discussions bizantines i no ens adormim!
