A
mb nom d'origen hebreu que significa "torre de Déu", la plaça de Santa Magdalena és per a tots nosaltres la porta per antonomàsia de Berga, el cimbori i la corona oberta de la ciutat; i el perímetre convertit en plaça circumdant a la portalada homònima que ufanosa s'esbatana a la urbs en el que Àngel Pons anomenà el portal obert de la ciutat.
Pedra, aigua i fe als peus de Sant Eloi, amb les cavalleries esbufegant després de la pujada costeruda i traspassada la llinda de l'arc de mig punt; plaça que s'estén en una eixida plana, providencial excepcionalitat del terra, abans d'enfilar-se cap a cal Parraquer o descendir pel carrer pendent on El Patumaire -durant el Corpus- s'interpreta amb ritme parsimoniós i la passada s'alenteix per poder baixar tots els esglaons i salvar -així- la inclinació sense ensurts i, a la fi, accelera el compàs fins a no trobar metrònom capaç que el pugui mesurar.
Avituallament endolcit de xocolata desfeta amb coca i porrons de moscatell per al banderer, el timbaler i els genets abans de l'espargiment de l'aigua beneïda a la plaça de Sant Pere i caixa de ressonància de la marxa reial o l'himne del canal. Corredisses per arribar a temps a la fàbrica i xerrades al voltant de la font; sortoses ombres perseguides a l'estiu d'un castanyer tallat i replantat; i recés de pau en el més amunt del capdamunt de la vila.
Entrada furtiva i camí franc dels maquis en el seu retorn des del refugi de les muntanyes, olor enfarinat de la fàbrica de fideus de cal To, espiera de la portalada eixamplada a finestra en la prolongació de cal Pusquies, i imatges borroses dels estables dels saletes i del forn de ceràmica de cala Bonica ara ja convertides en records.
La plaça de Santa Magdalena era abans que existissin moltes nacions o molts estats s'haguessin fundat; pedres que són llaurades per la història però que sobreviuen a les guerres i els enfrontaments; terrasses d'horts encara conreats a les rodalies, i espai on el temps s'escola tant lentament i a poc a poc que és com si no existís o només passés per a la gent.
Quan la plaça de Santa Magdalena es buida de cotxes recupera la seva fesomia primigènia i la seva vetusta autenticitat; és com, manllevant la lletra de la sardana, un fragment del paradís on hi davallen les aromes de Queralt, les flaires de Sant Pere de Madrona, els misteris de la cova de Can Maurí, les gestes del Castell i els perfums de ginestera de la Serra de la Petita. Però quan la plaça de Santa Magdalena s'omple de gent, aleshores, és la pròpia terra que es converteix en cel on tot un estol d'orenetes creients o descregudes, agnòstiques o atees volen pujar al santuari queraltí, la segona llar berguedana, el nexe d'unió espiritual de la ciutadania, el retrobament de les generacions i el nostre veritable cel a la terra.
