A
dia d'avui ningú amb un mínim de coneixement i perspectiva històrico-política no pot pensar que el futur col·lectiu dels catalans com a poble es mantingui de la mateixa manera que a les darreres quasi quatre dècades. Per una banda perquè tot, poc o molt, evoluciona i perquè el nostre encaix dins d'Espanya no ha reeixit gens ni mica. Al contrari, ens trobem cada vegada més menystinguts i esclafats quan volem conservar plenament la nostra personalitat. I això ens porta a debatre amb urgència si volem ser residuals o independents, manllevant el títol del darrer llibre del president Pujol, editat per Pòrtic. Sembla que, per fi, el debat sobiranista es troba al centre de tot i ningú no el pot defugir. Almenys aquí. A fora fan com si sentissin ploure i s'aferren a una legislació ancorada en el passat arribada -fan veure- per designació divina. Aquest és el màxim de demòcrates que poden ser. I aquest moviment emancipador es fa d'una manera transversal i serena. Fins ara estàvem situats davant d'una finestra tancada i ara comencem a poc a poc a obrir-la sense pors i veure la llum. Que lluny queden les opinions de diverses personalitats que, només nou anys enrere, reflexionaven majoritàriament sobre la necessitat de la independència! Recordem que les recollia el manresà Genís Sinca, darrer premi Josep Pla, a l'obra Adéu Espanya! (ed. Columna, 2004). Aleshores era una sana discussió situada dins d'un àmbit més aviat intel·lectual, de gent informada i compromesa. I l'horitzó es veia llunyà i difícil.
Actualment s'ha perdut la por i, malgrat la lògica prudència perquè tampoc cal ser ingenus, l'anàlisi de com assolir l'estat propi s'ha multiplicat arreu. Existeix una àmplia bibliografia que ho explica i que va augmentant sense pausa. Vull fer especialment esment de dues novetats que ens obren noves perspectives en aquest camí complicat, però alhora estimulant. Tenim, per una banda, el Manual per la independència, de Dolors Feliu, aparegut en una de les col·leccions d'assaig d'Angle Editorial. La seva autora, experta en dret públic i constitucional i amb experiència professional dins de l'administració autonòmica i local, desmunta la lectura restrictiva de la Constitució espanyola del 1978 que s'interpreta sempre en clau castellana. I apunta alhora possibles itineraris per aconseguir la independència a partir de la legislació vigent, estatal i internacional. Però l'altre llibre, del reconegut periodista Martí Anglada, Quatre vies per a la independència (ed. Pòrtic), deixa ben clara, a partir de l'estudi comparatiu de quatre processos relativament recents i diferents -Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia-, la necessitat de tenir estats amics a l'exterior a l'hora de fer el pas definitiu. Alemanya, França i els Estats Units s'endevinen, al seu entendre, països clau a l'hora de beneir el nostre nou estat.
Ben segur que s'hi treballa amb discreció, però els missatges que arriben a la ciutadania haurien de ser més clars i nítids en aquest sentit. Convé tenir confiança i moral per arribar a la plena llibertat d'una manera absolutament pacífica i democràtica, com pertoca als temps que corren dins d'una vella Europa que no ens pot donar l'esquena. Fins ara ens hem explicat, sense èxit, península endins, ara ho hem de fer més enllà, lluny dels nostres veïns ponentins.
