L
a indignació no ha de ser cap obstacle per analitzar les actituds. En algun lloc ja s'ha escrit que aquests temps recorden els temps finals del franquisme i per a les dones el 8 de març ha de seguir sent un dia de reivindicació i d'anàlisi.
Les i els joves som conscients que encara avui dia hi ha desigualtats. Tenim molt clar que en altres cultures la dona pateix discriminacions brutals, que hi ha continents sencers morint-se de gana. Sovint, però, no som capaços de veure el que tenim davant. Mirem a l'exterior sense adonar-nos del que estem sofrint nosaltres mateixos. I això ens impedeix trencar amb els tòpics que fa tant temps que tenim imposats. Un exemple clar són les desigualtats entre sexes.
Les dones paguen un impost en espècies a l'Estat fent tasques bàsiques per a l'estat del benestar que correspondrien a l'administració pública. Aquest esforç, no només no és recompensat, sinó que, a més, la dona segueix discriminada legalment i simbòlica a les institucions públiques. De tota manera, i malgrat aquesta doble jornada, les dones segueixen cobrant menys en l'esfera laboral productiva. Primer, per la divisió sexual dels treballs (pastisseria, infermeria), i després, perquè ascendir jeràrquicament se'ls fa molt més difícil, i per tant ocupen llocs de treball de categories menys remunerades i menys valorades socialment.
D'altra banda, el percentatge de dones que es veuen obligades a fer mitja jornada és molt superior al d'homes, ja que en molts casos els treballs casolans es consideren obligació seva, sense possibilitat de deixar l'elecció a les seves mans, ja que, tradicionalment, les tasques de cura han estat pròpies de les dones. Aquest fet ocasiona també que els seus salaris siguin més baixos.
L'origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d'explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d'una manera transversal totes les classes, només amb l'alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada.
La submissió de la dona a l'home va començar amb l'aparició de la propietat privada. A l'antiguitat, quan es va començar a produir excedent, va néixer la propietat privada. Aquesta propietat havia de transmetre's d'alguna manera, per això mateix neix també la figura de l'hereu. Els homes havien de garantir-se un hereu (que fos sang de la seva sang) a qui transmetre les seves pertinences, i per aquest motiu necessitaven mantenir les dones sotmeses, per assegurar-ne la fidelitat. L'origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d'explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d'una manera transversal totes les classes, només amb l'alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada. La feina de les dones ha estat sempre invisibilitzada, fins i tot la remunerada. És per això que es creu que ha estat en els darrers anys que les dones han tingut accés a la vida laboral remunerada. Però no és així. Les dones han treballat sempre. Podem pensar, per exemple, en les fàbriques tèxtils a Catalunya, on des del segle XIX treballaven quasi exclusivament dones, o en feines de costura que les dones feien des de casa seva remuneradament.
El sistema ha aconseguit, des de sempre, explotar doblement les dones. Per una banda, les dones treballen en l'àmbit laboral productiu, enriquint amb la seva plusvàlua els beneficiats pel sistema; i, per l'altra, s'ocupen del treball domèstic i reproductiu (cuiden les persones grans, renten els plats, planxen, porten els nens a l'escola, cuinen). Fan, doncs, una doble jornada.
Les dones joves treballadores estan, doncs, triplement explotades: per treballadores, per joves i per dones.
