H
an transcorregut ja catorze setmanes i mitja del 2013 i la Generalitat de Catalunya continua amb el pressupost prorrogat. Ahir la qüestió es va tornar a debatre al Parlament de Catalunya, on l'oposició va exigir al Govern que prengui la iniciativa i porti un projecte pressupostari a discussió, mentre que el President responia amb la dificultat de fer càlculs quan encara no hi ha cap certesa sobre el sostre de dèficit amb què caldrà operar. El vigent, segons ha advertit el conseller de Finances reiteradament, obligaria a unes retallades tan intenses que tocarien l'os de l'estat del benestar en una mesura inassumible. Però aquest mateix límit opera sobre la pròrroga pressupostària, de manera que les retallades ja les tenim. Malgrat que la reflexió de l'executiu té la seva lògica, no és cap secret que hi ha un altre factor sobre la taula: la dificultat per trobar companys de viatge en la votació d'un programa de despeses que, si no es produeix cap miracle, significarà nous sacrificis, menys greus si el sostre de dèficit és del 2% que si és del 0,7%, però sacrificis en tots els casos. De les angúnies que passa Artur Mas n'és una bona mostra el fet que hagi llançat una oferta de govern de coalició al PSC, malgrat que se suposa vigent un pacte d'estabilitat amb ERC. Quina estabilitat garanteix un aliat que qüestiona els pressupostos abans que es redactin? Com a rerefons, la dependència quotidiana de l'aixeta que controla el govern central, a qui cal alhora demanar si us plau que presti a Catalunya allò que Catalunya ja paga via impostos, i advertir que continua viu el procés sobiranista. En un pla una mica més allunyat, la reforma del sistema de finançament, que en teoria cal abordar aquest any per a totes les autonomies del règim general. Molts fronts alhora que demanen un govern reforçat, però tenir-lo no depèn només de la generositat de les altres forces parlamentàries; cal també que qui té la responsabilitat de prendre la iniciativa aclareixi les idees i marqui un rumb definit.
