PERSPECTIVA

a la memòria de betty watson

17.04.2013 | 00:00
a la memòria de betty watson
a la memòria de betty watson

E
l dia 6 de març, a Londres ens deixà per sempre la professora Betty Watson. A la cerimònia del funeral, el dia 19 del mateix mes passat, un nombrós grup d'amics i col·legues pogueren testimoniar el condol al seu espòs, l'enginyer civil A. Al-Hamdani, a la capella del cementiri nou de Camberwell, als Brenchley Gardens.
Betty feia divuit anys que estava jubilada com a catedràtica a la Universitat de Londres. Abans ho havia estat a les de Carolina del Nord i Nova York, així com també professora associada a les universitats de Buffalo i Washington. Tot això a banda d'una fecunda activitat acadèmica, amb publicacions, articles, conferències i participacions en congressos i seminaris a Estats Units, Catalunya, Regne Unit, França, Portugal, Hongria, Itàlia,, Algèria, Malàisia, etc,
Havia obtingut les seves titulacions en les especialitats d'Antropologia, Arqueologia i Història de l'Art a les universitats de Califòrnia, Nova York, París, Oxford i Cork.
De nissaga noruega, havia nascut fa 82 anys, a San Francisco. Sovint deia que la seva Califòrnia nadiua, de llum mediterrània i empremtes llatines, intuïtivament la portà a cercar en el Mare Nostrum irrefrenables impulsos de retrobament.
D'una manera molt especial, el seu interès per la història i l'art de Catalunya, la convertiren en una vocacional estudiosa i una presencial contempladora del nostre país, ja des dels anys seixanta i fins fa ben poc, quan li ho feu impossible la seva darrera i inexorable malaltia.
Era l'any 1987 quan, des de Londres, ja començà a prendre molt ben aprofitades lliçons de català de part de la professora Àngels Mata, la qual des d'aleshores ha esta la seva eficaç col·laboradora des de casa nostra.
Per als cercles culturals catalans, en general, i per als berguedans, molt particularment, el traspàs de la professora Betty Watson implica i justifica un càlid testimoniatge de gratitud.
El seu interès sense parió per la nostra joia preromànica de Sant Quirze de Pedret, que es remunta ja als anys 60, quan s'inicià la restauració de l'església, ha perdurat fins al darrer dels seus dies. Cal recordar-ne, entre d'altres, treballs seus tan específics com Els frescos de l'absis principal de Sant Quirze de Pedret, publicat l'any 1973 per l'Anuari d'Estudis Medievals, a banda d'altres meritòries aportacions sobre el tema a L'Erol, revista cultural del Berguedà al final dels anys 80.
La mort li ha arribat quan donava els darrers retocs al seu llibre de títol Els frescos romànics de Pedret en el seu context europeu i mediterrani, que la professora m'havia fet l'honor de presentar-li aquesta primavera a Barcelona.
És aquesta una obra en què el denominat Orant de Pedret constitueix el punt de referència i fil conductor d'un interessant estudi i recorregut sobre el mite i plasmació artística dels orants a través de la prehistòria, la història i la geografia europees.
D'aquí a unes setmanes farem la presentació del llibre a la capital catalana, que, amb la inevitable pena de no disposar de la presència de l'autora, tindrà, a banda de treure a la llum una obra meritòria, la virtualitat del just i merescut homenatge pòstum a qui dedicà, durant mig segle, bona part de les seves inquietuds intel·lectuals i, tal vegada, un dels seus darrers sospirs, a aprofundir i universalitzar la màgia espiritual i artística d'una de les esglesioles més genuïnament representatives del primitiu art català.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema