TRIBUNA

Sentir-se espanyol i ser independentista

18.04.2013 | 00:00
Sentir-se espanyol i ser independentista
Sentir-se espanyol i ser independentista

L
a majoria d'enquestes coincideixen a assenyalar que hi ha un percentatge important de catalans (entre el 50 i 65%) que se senten, d'alguna manera, també espanyols: més catalans que espanyols (28%) o tant una cosa com l'altra (35%), segons l'enquesta del CEO de febrer del 2013. I malgrat aquest sentiment, molts d'ells són partidaris que Catalunya tingui un estat propi. I aquesta conjunció no és només possible sinó cada vegada més freqüent. No hi veuen, com jo, cap contradicció. Perquè al marge d'on hagin nascut, volen el millor per a elles mateixes i per als seus fills, i en aquest moment cada cop tenen més clar que continuar dependents de l'Estat espanyol és estar condemnats a un futur molt negre, i que amb una Catalunya independent no ens aniria pas pitjor. Al contrari. Les incerteses del camí de l'Estat propi són millors que la seguretat que, continuant a Espanya, seguirem anant malament, i cap a pitjor. Són persones d'origen espanyol, ja sigui perquè van néixer en alguna contrada d'Espanya o perquè tenen un pare o una mare (o potser els dos) o algun o alguns dels avis que van néixer a Espanya, encara que ells són nascuts aquí i se senten tan catalans com qualsevol altre català. La seva identitat catalana no és un impediment per un altre sentiment: una certa espanyolitat que, en la majoria dels casos, no és més que l'acceptació amb naturalitat dels propis orígens.
És el que explica que a la manifestació de l'11-S del 2012 se sentís força gent parlant castellà i amb l'estelada a la mà. I juntament amb aquestes persones, també cada cop són més les que, havent nascut fora de l'Estat espanyol, han vingut a viure a Catalunya, s'hi han integrat o estant en camí de fer-ho i també veuen que la independència és una oportunitat per al país i també per a ells. Tot plegat fa que les enquestes mostrin que a hores d'ara només un de cada cinc catalans votaria per quedar-se dins de l'Estat espanyol (i el percentatge va baixant). I el dia de la veritat hem de ser molts més els independentistes. I per això cal que els catalans d'origen espanyol se sentin que no han de renunciar a la seva identitat ni renunciar a res per ser partidaris de l'Estat català. De la mateixa manera que un estranger que viu a Catalunya no cal que renunciï a la seva identitat per ser independentista.
Els catalans que tenen més contacte amb Espanya, perquè hi van sovint o hi tenen família, són els primers que han vist que Espanya és un embut amb el forat al mig que, malgrat la dilapidació de recursos que ha fet la seva casta política, ha començat a modernitzar-se en alguns aspectes i a tenir un cert nivell de vida, però ara cal que ho continuï fent a partir del seu esforç, sense comptar amb l'ajuda permanent d'altres, es diguin catalans o Unió Europea. La solidaritat, perquè mereixi aquest nom, ha de ser voluntària. I al nord d'Europa saben bé que les ajudes al desenvolupament han de ser extraordinàries, i com a tals, transitòries. Cada vegada més catalans, també els d'origen espanyol, tenen clar que la independència de Catalunya no és amputar la nació espanyola, sinó el divorci d'una parella que ens maltracta, i no només materialment.
Cada cop més catalans, d'orígens ben diversos, tenim clar que la independència és una bona opció no només econòmicament sinó també per altres raons. És una oportunitat per a l'aprofundiment democràtic i és fonamentalment una qüestió de llibertat i de dignitat. Els catalans són iguals en dignitat a qualsevol altre ciutadà del món i no podem ser condemnats a tenir menys llibertat. No caldria repetir obvietats com aquesta sinó hi hagués qui s'entesta a negar-ho, amb impunitat, amb paraules i fets (des d'alguns mitjans de comunicació i des del propi govern central i altres institucions de l'Estat). Volem la llibertat de poder decidir com i amb qui volem viure.
Volem decidir la nostra política exterior i interior, en tots els seus aspectes, com a mínim com ho fan els altres pobles que tenen un estat propi. I el que ha canviat en els últims mesos, és que cada cop més catalans s'adonen que la independència ja no és només desitjable sinó necessària i urgent. I han començat a treballar per fer que l'Estat català sigui un estat d'una alta qualitat democràtica i d'una gran sensibilitat social, intentant que sigui un estat millor que cap altre. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) és una de les vies des d'on treballar per fer-ho possible. Encara hi falta molta gent.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema