H
i estaria d'acord molta gent. Hi ha polítics que parlen massa i els mitjans de comunicació els punxen perquè encara parlin més. Declaracions, comentaris, puntualitzacions, rèpliques, desmentiments, sortides més o menys enginyoses, etc. Alguns parlen quan realment tenen coses a dir. D'altres, simplement, quan volen fer-se veure. I els mitjans contents perquè saben recollir sobretot la dita escaient, la declaració sorollosa, les paraules que aixecaran reaccions, les afirmacions polèmiques... I aviat està muntada una controvèrsia de resultats imprevisibles. És cert que hi ha especialistes en trencar la girada o en dir les coses al límit de l'acceptació possible per part dels seus mateixos companys d'equip polític, com és el cas de Duran i Lleida, un equilibrista de la discussió política a qui encara ningú no ha aconseguit de fer saltar de la corda. Aquests dies hi ha hagut un exemple clàssic de temporal polític basat en declaracions d'aparença contradictòria respecte de la consulta als ciutadans sobre el futur de Catalunya que el parlament es va comprometre a fer. No és que cap conseller hagi parlat de no fer-la. Simplement Germà Gordó, conseller de Justícia, va dir que una consulta només serà possible si hi ha acord amb l'Estat i que l'acord en aquest moment no sembla probable. I és ben cert que un referèndum decisori sobre la continuïtat o no de Catalunya dins de l'Estat, beneït pel mateix Estat, no sembla precisament factible. Per més que alguns juristes insisteixen que no es tracta d'un problema jurídic sinó polític i que es podria solucionar políticament si hi hagués voluntat de fer-ho, el sentit comú més obvi indica que l'Estat Espanyol no ho acceptarà ni ara, ni d'aquí a uns quants anys, ni probablement mai. Així, doncs, cal renunciar al dret de decidir? Aquest no de l'Estat és el límit definitiu de les reivindicacions catalanes? Caldrà esperar tres segles més perquè canviïn les circumstàncies? Lògicament no ha de ser així. La consulta s'ha de fer i si l'Estat es tanca en banda caldrà recórrer a la llei de consultes catalana, a l'empara democràtica europea o unes eleccions catalanes amb caràcter de plebiscit. No és possible de saber ara el full de ruta exacte i definitiu, però no es pot caure en el parany de deixar el procés per després de la crisi. Justament constituir un nou estat és el camí més ràpid per sortir de la crisi en què ens manté un dèficit fiscal de més del 8% del PIB. Per això mateix un primer grup d'ajuntaments catalans ha decidit aquesta setmana ingressar els seus impostos a l'Agència Tributària Catalana, en un gest ara minoritari que s'haurà d'anar tornant normal. Hi ha polítics que parlen massa, és cert. El president Mas deia dijous que ens hem de fixar més en els fets que en les paraules. I de moment els fets van marcant el camí.
