E

l govern espanyol ha demostrat fins ara força incompetència, precisament en la seva tasca primordial, que és la de governar. Darrerament, s'ha inventat l'autoanomenada "marca Espanya", per tal de distreure l'atenció de la majoria de ciutadans de l'estat espanyol, cada dia més pobres, més tristos i sense aparents esperances de futur... Coneixedors de la pèssima imatge que Espanya té a l'exterior, guanyada a pols sobretot al llarg d'aquesta darrera dècada, l'executiu de Rajoy, amb personatges com l'ignorant Wert, pretén distreure l'atenció amb una campanya propagandística dirigida als més radicals patriotes espanyols, per veure si aixequen la moral, almenys dels seus correligionaris. Però ho tenen difícil: la majoria de la població està farta de les mentides dels seus governants i veu com les xifres de l'atur augmenten fins a assolir un rècord Guinness mundial, per no parlar de l'atur juvenil, que arriba a desesperar els joves més optimistes de l'estat.

Els actuals governants centralistes del Partit Popular, en bona part fills del franquisme, i d'allò més retrògrads, valoren positivament les victòries de la selecció espanyola en la Copa Confederacions (amb orgia a la brasilera o sense), recordant-nos el fanatisme d'altres temps, tot i que en el fons els fa vergonya, a uns i altres, que gairebé el 80% de la mercenària selecció titular espanyola de futbol estigui constituïda per jugadors catalans formats al Barça, una de les seves bèsties negres històriques. Econòmicament, interpreten la lliure circulació de persones i mercaderies a la seva manera: mentre es riuen del Corredor Mediterrani que deixen aparcat sine die, es vanaglorien d'haver fet arribar l'AVE de Madrid a Alacant, perquè alguns madri-lenys puguin accedir més fàcilment a la platja.

Potenciar una Espanya radial és empobrir-la encara més. I, en el seu deliri espanyolitzador, centren bona part de la seva estratègia econòmica en la recentralització de l'estat i a recuperar competències autonòmiques, quan alguna nació com Catalunya ja passa olímpicament de l'autonomia i clama per la independència.

Mentre des del Principat de Catalunya el govern del país fa passos a favor del dret a decidir, des de Madrid fan veure que no passa res, perquè creuen que els conceptes de legitimitat i democràcia tan sols els poden decidir ells en funció dels seus interessos, que són els de continuar -amb els mitjans que faci falta- mantenint la paella pel mànec.

Així doncs, tot i la seva fantasmada de la "marca Espanya", la realitat és que molts espanyols en atur i sense subsidi han de cercar menjar en els contenidors de les escombraries, un exemple taxatiu de la misèria a què han abocat el seu país, mentre ells s'enriqueixen impunement a costa de tota la població i contribueixen a fer més gran la seva estafa, que justifiquen en una crisi que els serveix de coartada per retallar drets fonamentals de les classes mitjana i treballadora, empobrir funcionaris i pensionistes...

Podríem posar molts exemples que deixen els actuals governants amb el cul a l'aire, però, per a mi, un dels que reflecteixen millor la seva falta d'humanitat i sobretot de solidaritat és el que va protagonitzar la fragata Méndez Núñez de l'exèrcit espanyol, que a uns 40 quilòmetres d'una embarcació a la deriva, amb 72 emigrants que fugien de la guerra de Líbia, van decidir abandonar-los a la seva sort, de manera que la gran majoria van morir en aquella zona.

Quin gran honor per a la "marca Espanya", oi? Afortunadament, Gonzalo Boye, l'advocat dels pocs supervivents de la tragèdia, ha presentat una querella criminal contra els responsables de la fragata i pensa recórrer al Tribunal dels Drets Humans. Continua sent evident que avui dia, cara al món, la "marca Espanya" no té cap credibilitat humanitària.