S

óc de lletres i deixo per als de ciències discutir en profunditat el tema dels números, sobretot si es tracta d'economia i finances, temes complicats, amb divergències i controvèrsies constants.

Dic això perquè és habitual escoltar veritats dubtoses, o mentides reiterades que al final es converteixen en símbols "indiscutibles" per a molts. Em refereixo al resultat de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya.

Tenim un gran debat pendent, en el qual m'agradaria escoltar l'opinió dels darrers consellers d'Economia de la Generalitat, al costat de tres o quatre grans experts en economia de les administracions públiques. No entenc el reiterat silenci de l'anterior conseller d'Economia del govern tripartit, Antoni Castells, a l'hora de defensar la seva actuació i rebatre les crítiques contra les seves decisions. El sento parlar de molts altres temes, però no del principal. Silenci curiós i incomprensible.

Però ara ens assabentem que el ministre Montoro està confeccionant les balances fiscals dels darrers anys. Ja era hora, però amb la desconfiança imperant respecte a tot el que ve de Madrid, fa falta explicar molt bé la metodologia que farà servir. Perquè he assistit a diverses reunions, al llarg dels darrers anys, entorn el càlcul de les balances fiscals, i no és tan senzill com aplicar una regla de tres, sinó que cal utilitzar tot un seguit de factors que poden ser instrumentalitzats d'una manera o altra, en funció del resultat que s'espera aconseguir.

És a dir, que no hi ha una sola via per conèixer els fluxos financers entre un territori i un altre, per arribar a una xifra final definitiva i incontrovertida.

Davant aquesta situació és del tot indispensable no afegir més llenya al foc, i ser molt prudents a l'hora d'estudiar el tema i arribar a conclusions.

D'entrada hem de saber que les valoracions s'han de fer per períodes una mica llargs, per evitar anys molt diferents, a causa de temes puntuals i excepcionals. El cas dels Jocs Olímpics n'és un d'evident. Els anys previs, varen ser d'inversions enormes, amb fluxos financers immensos que varen variar les balances fiscals d'una manera notable. Pertoca, doncs, fer valoracions per períodes de vuit o deu anys, per comprovar què hi ha de veritat o falsedat en les xifres que volten pel país. Fins ara, un dels principals arguments del desequilibri fiscal entre Catalunya i Madrid ha estat la xifra de setze mil milions d'euros, que suposadament paga Catalunya i no retorna. Amb aquesta xifra tothom juga a exposar els avantatges d'un país independent, que nedaria en l'abundància si aquests diners es quedessin aquí, en comptes d'anar allà.

Ara toca veure com s'ha arribat a aquesta xifra, qui la defensa, i quines altres xifres apareixen en anys anteriors o posteriors. La veritat ens fa lliures, i res millor que la transparència per saber a què juguem.

I ja sabem que aquest no és el tema principal per fonamentar el debat sobre el dret a decidir, i l'aposta per la independència, però sí que és un argument rellevant. Que el govern central posi sobre la taula les seves xifres, i faci el mateix el Govern de la Generalitat. Que tots dos ens expliquin la metodologia emprada, i un conjunt d'experts verifiquin els números. Després tinguem el debat pendent, basant-nos, no en teories, sinó en realitats. Haurem fet un pas més a favor de la transparència, que bona falta fa en els temps actuals.