E
l cap de setmana passat, a l'ombra de l'Alhambra, els directius socialistes catalans i espanyols van fer enèrgiques maniobres de reanimació del cadàver polític en què s'ha convertit Estatut d'Autonomia de l'any 2006, que va morir als despatxos del Tribunal Constitucional la primavera de l'any 2010, on va arribar seriosament discapacitat després dels accidents patits en els viatges d'anada i tornada a Madrid entre els anys 2006 i 2010, accidents en bona part provocats per la imprudència d'alguns dels que ara el volen ressuscitar.
La cúpula dels socialistes catalans necessitava amb urgència organitzar alguna mena d'esdeveniment per tractar de tancar les ferides obertes al seu si que li han fet perdre cohesió interna al mateix temps que provava d'aturar l'hemorràgia de vots que pateix tot recuperant la iniciativa en l'agenda política catalana. Però la seva oferta, limitada per l'habitual subordinació a les necessitats i interessos de la família socialista espanyola, arriba massa tard i està massa allunyada de les expectatives ara com ara dominants en el conjunt de la societat catalana.
El líder del PSC, Pere Navarro, ha aconseguit que la proposta de reforma constitucional dels socialistes espanyols reculli velles reivindicacions catalanes com el principi d'ordinalitat en el model de finançament, la descentralització de la justícia i el reconeixement de la singularitat de Catalunya. Però a banda del problema de credibilitat que suposa el fet que alguns del signants de l'acord fossin actius opositors a aquestes mateixes propostes en el tràmit parlamentari de l'Estatut 2006, el que és evident que molts catalans i catalanes, en aquest moment de la pel·lícula, ja han girat el full i estan, mentalment i políticament, en una altra etapa que passa, en qualsevol cas, pel dret a decidir com a condició bàsica per a articular qualsevol nova forma de relació entre Catalunya i Espanya.
És possible que l'acord de Granada serveixi per pacificar les relaciones entre les direccions socialistes espanyola i catalana però el que resulta evident, només una setmana després de haver-lo signat, és que també ha servit per intensificar el malestar d'alguns destacats dirigents socialistes catalans i per accelerar els moviments interns que condueixen a la cristal·lització definitiva d'un front crític fins ara desarticulat i esmicolat en diversos grups i lideratges. L'aparició de l'Agrupament Socialista de Catalunya es un intent en aquesta direcció amb l'objectiu de detenir la sagnia de vots i militants que està patint el partit i reconstruir la identitat del partit amb tres elements primordials: eix nacional indestriable del social, discurs d'esquerres i regeneració política.
Particularment, em sembla que les pretensions d'aquesta corrent crítica són tan meritòries com impossibles d'aconseguir en el marc orgànic de l'actual PSC. Pinten bastos al PSC: el vaixell té irreparables vies d'aigua i el millor que poden fer el seus mariners no és intentar arranjar-les. Més aviat sembla que haurien de nedar vigorosament cap a les illes properes on ja onegen les banderes que ells volen defensar.
