o sóc pas un teleaddicte, però confesso que quan decideixo mirar la televisió m'aferro a aquell petit artefacte conegut com "comandament a distància" i practico el que s'anomena zàping. Aquesta dèria saltimbanqui de saltar de canal en canal em ve donada per la curiositat de conèixer i contrastar les diferents opinions relacionades amb les notícies del dia a dia.

No és pas cap descoberta dir que la mateixa notícia és tractada de manera diferent segons quina sigui la cadena televisiva. La subjectivitat i la tendència ideològica són característiques indissolubles per a alguns/es periodistes a l'hora d'informar. La deontologia professional és freqüentment ignorada i vulnerada.

Des de la multitudinària manifestació del darrer 11 de setembre algunes cadenes televisives no s'atrapen la feina. Amb el creixent sentiment independentista els estem donant força "carnassa", i pel que sembla tindran tema suficient per distreure's durant força temps.

Dia rere dia, Catalunya és objecte de debat. De qualsevol notícia en fan la seva bugada particular. Ja no només els trasbalsa el creixent independentisme català, sinó que qualsevol fet que no va d'acord amb la seva línia reaccionària és objecte del menyspreu i ridiculització. La intolerància és protagonista fix en alguns guions televisius.

Alguns periodistes i tertulians, quan senten parlar de les aspiracions sobiranes catalanes, de cop i volta la seva personalitat es transmuta com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

El seu obstinat nacionalisme espanyol, i alhora antinacionalisme català, els fa perdre el rumb de l'equitat. El seu histrionisme els indueix a recitar una tediosa lletania d'improperis i desqualificacions envers tothom qui no pensa com ells voldrien. És la seva peculiar manera d'entendre els valors de la democràcia.

En aquest inquietant paisatge televisiu s'hi pot trobar un parell de programes ideològicament bessons emesos en dues cadenes diferents a la mateixa hora nocturna. Amb els noms d'El gato al agua i El cascabel al gato semblen rivalitzar en el joc dels disbarats. En consonància amb el títol felí d' ambdós programes, tot plegat és un orgue de gats.

Ningú s'escapa de les burles dels seus castissos moderadors i tertulians: des dels polítics que no sintonitzen amb la seva ona ideològica fins als mitjans de comunicació amb una idiosincràsia contrària a la seva. I no satisfets amb el seu voluminós catàleg maliciós, darrerament han decidit incloure-hi alguns cantants que no canten com ells voldrien, i fins i tot al Futbol Club Barcelona... Hi ha "canya" per a tothom. Aquests dies, les garrotades van dirigides al Concert per a la Llibertat i també al Barça per "l'atrevida" samarreta escollida com a segon equipament per a la temporada que ve (la "quadribarrada").

Referent al concert musical del dia 29 de juny al Camp Nou, la befa i escarni amb alguns cantants ha estat considerable. Al Dyango l'han ben "repassat" per manifestar la seva voluntat de participar-hi i s'han mofat descaradament de la seva trajectòria artística. L'acarnissament ha estat implacable, tant per la seva participació al concert com també pel fet de fotografiar-se amb una "estelada".

Aquest tipus de periodisme (?) és totalment reprovable. Evidentment tot és opinable i criticable, però amb respecte i sense menysprear ni incitar a l'odi. Ningú es posseïdor de la veritat absoluta i, per tant, la crítica i la discrepància són necessàries, però amb consideració i educació.

Es pot opinar sense insultar, i es pot discrepar sense difamar. Quan observes aquelles persones cridaneres, sempre alterades, i quan escoltes tantes bajanades, a més de preocupar fan espantar. Aquestes actituds no són gens bones per a una bona convivència democràtica!